LAS MIGRACIONES INTERNACIONALES EN LA ERA DE LA GLOBALIZACIÓN
La nueva realidad migratoria que ha ido tomando forma en los últimos decenios del siglo xx es resultado de un conjunto de grandes cambios históricos encadenados.
1. CAMBIO DE SIGNO DESPUÉS DE LA 2ª G.M. : EUROPA DE CENTRO EMISOR A LUGAR DE DESTINO
Tras la Segunda Guerra Mundial se produjo cambio en el mapa de las migraciones internacionales. Un nuevo mapa sustituyó al que estuvo vigente durante la era clásica de las migraciones de masas, la de las grandes migraciones transoceánicas del siglo XIX y primera mitad del XX. Heredero directo del «sistema mundial de predominio europeo», definido por Immanuel Wallerstein y configurado por la expansión de Europa desde el siglo XVI, el mapa anterior estuvo vigente hasta bien pasada la segunda guerra mundial. El centro de gravedad de ese sistema había residido en el polo emisor, Europa. Nueve de cada diez emigrantes internacionales partían del Viejo Continente para buscar fortuna en los Nuevos Mundos.
Sin embargo, a partir de los Años 50, se inició la importación de trabajadores foráneos. El primer hito en la configuración del nuevo panorama se registró en los años cincuenta del pasado siglo, cuando unos cuantos países europeos, en su mayoría situados en el cuadrante noroccidental del continente, cambiaron su tradicional signo emigratorio, en virtud de circunstancias excepcionales, y empezaron a importar trabajadores foráneos:
● primero de sus ex-colonias —los que las habían tenido—
● y enseguida de su periferia mediterránea.
Este fue un cambio histórico cuya trascendencia difícilmente puede ser exagerada: y ello por varias razones.
Por primera vez accedían a la condición de receptores de inmigración países con
● un fuerte pasado emigrante,
● intensivos en trabajo
● y escasos en tierra,
● naciones formadas de antiguo,
● y reacias a la recepción de migraciones de establecimiento.
Trabajadores invitados o guestworkers. Trabajadores temporales
Buena prueba de ello es el hecho de que cuando, en un período de vigorosa expansión económica, requirieron el concurso de mano de obra foránea para suplir sus carencias demográficas, percibidas como transitorias, optaran por la importación de trabajadores temporales, a los que designaron con el eufemismo de trabajadores invitados o guestworkers.
Aunque contaba con el precedente del Bracero Program adoptado en los Estados Unidos en los años de la segunda guerra, esta fórmula suponía una ruptura histórica con el modelo de inmigración para asentamiento indefinido que había estado vigente hasta entonces.
Cancelado en Europa a mediados de los setenta, el modelo guestworker florece en nuestros días en otras latitudes, principalmente en el Golfo Pérsico y Asia y ahora parece que lo queremos recuperar también en España.
2. EUROPA, UNA SEGUNDA REGIÓN MIGRATORIA
En segundo lugar, con la transición migratoria del noroeste europeo aparecía una segunda región migratoria, tras la constituida por Norteamérica.
3. INMIGRANTES DE ASIA, ÁFRICA Y AMÉRICA LATINA
Y, finalmente, como consecuencia de la misma, en los flujos internacionales empezaron a predominar otros emigrantes distintos de los europeos, procedentes en su mayoría de Asia, África y América Latina.
4. LOS DESTINOS ULTRAMARINOS SE ABREN A LA EMIGRACIÓN NO EUROPEA. Fin del «white only».
Años 60
Simultánea y coincidentemente, en los años sesenta, y en parte por el influjo de los progresivos aires de este histórico decenio, las puertas de algunos de los principales y más clásicos destinos ultramarinos empiezan a abrirse, o a hacerlo más ampliamente, a inmigrantes no-europeos, hasta entonces minoritarios (pensemos en Estados Unidos, Canadá, Australia, Nueva Zelanda, etc).
Hasta mediados de esa década, Australia y Canadá mantenían leyes de inmigración que respondían a la ominosa expresión «white only». Recordemos las siglas WASP.
· Desde entonces, la selección en base a criterios étnicos o raciales pasó a considerarse incompatible con la sensibilidad moral y política de las sociedades democráticas.
· Algo parecido ocurrió con la legislación basada en cuotas nacionales que hasta 1965 regía en Estados Unidos. Como consecuencia de los consiguientes cambios legislativos, en Norteamérica empezaron a predominar los inmigrantes latinoamericanos, caribeños y asiáticos, y en Australia estos últimos.
· Ello también resultó de la menor afluencia de europeos, de la creciente preferencia por inmigrantes latinoamericanos en el caso de Estados Unidos y de la reorientación de Australia hacia su nuevo rol de potencia regional, acorde con el hecho de que casi dos tercios de sus mercados se encontraban ya en Asia.
5. EUROPA, EL CIERRE DE FRONTERAS Y EL CAMBIO DEL SIGNO MIGRATORIO (ANTES EUROPA MEDITERRÁNEA A EUROPA DEL NORTE, AHORA FLUJOS MUNDIALES DEL SUR POBRE AL NORTE RICO)
La crisis del petróleo
Otro hito puede fecharse en la histórica coyuntura de 1973-74, tras la guerra de Yom Kippur y la primera crisis del petróleo.
· En Europa la crisis puso el último clavo en el ataúd del período de inigualada expansión que el economista Charles Kindleberger denominó supercrecimiento (Kindleberger 1968). El cambio de coyuntura conllevó un cierre de fronteras que persiste hasta hoy.
· A su vez, ello precipitaría el fin de la emigración masiva de la Europa meridional, y, trascurridos unos años, su cambio de signo, ampliando y completando la región migratoria europea.
· Este cambio del sur de Europa supondrá la conversión de Europa en un sistema mundial:
o las migraciones intraeuropeas dejarán paso a flujos Sur-Norte,
o y el predominio de los europeos meridionales en las poblaciones inmigradas de sus vecinos más septentrionales dejará gradualmente paso al de ciudadanos del llamado Tercer Mundo.
6. GOLFO PÉRSICO Y ARABIA SAUDÍ, REGIÓN MIGRATORIA
Pero lo que para occidente fue crisis del petróleo, para otros fue el inicio de una gran y sostenida bonanza, de la que resultó, a los efectos que nos ocupan, el fenomenal enriquecimiento de algunos países productores de crudo ribereños del Golfo Pérsico, encabezados por Arabia Saudí.
Emergía así una nueva región migratoria, llamada a registrar las más elevadas tasas de inmigración y las mayores proporciones de extranjeros.
· Inicialmente los inmigrantes de la región fueron reclutados entre sus vecinos árabes,
· pero más tarde las preferencias se desplazaron hacia el sur y el sudeste de Asia, para minimizar las posibilidades de integración de los inmigrantes, ¡a los que ni siquiera se les otorga tal consideración!.
7. AUSTRALASIA, OTRA NUEVA REGIÓN MIGRATORIA
Finalmente, en el último cuarto del siglo ha ido tomando forma una nueva región migratoria, quizás la más multiforme y dinámica de todas, en la ribera occidental del Pacífico.
Al viejo destino constituido por Australasia, que se asiatiza, y Nueva Zelanda, que se abre hacia las islas del Pacífico, se han añadido Japón —de importancia creciente, y que también ve diversificarse las procedencias de sus inmigrantes—, los cuatro tigres industriales (Hong Kong, Singapur, Taiwan y República de Corea) y, más recientemente, Malaysia y Thailandia.
8. TENDENCIA A LA DIVERSIFICACIÓN DE RUTAS Y CONEXIONES ORIGEN-DESTINO
La adición de un elevadísimo número de países, de origen y de destino, al mapa mundial de las migraciones internacionales se completa con una fuerte tendencia a la diversificación de rutas y conexiones origen-destino. Si el mapa vigente en la era precedente podía fácilmente dibujarse con unas pocas flechas de gran grosor que partían del Viejo Continente y desembocaban en los Nuevos Mundos, el actual, incomparablemente más complejo, aparece cruzado por infinidad de líneas más delgadas que conectan prácticamente cualquier punto del globo con cualquier otro.
9. MUNDIALIZACIÓN DE LAS MIGRACIONES, PERO NO GLOBALIZACIÓN, EN TODO CASO GLOBALIZACIÓN FRONTERIZADA
Este conjunto de cambios ha supuesto la mundialización de las migraciones. Conviene utilizar este término, y no el más usual, globalización, no tanto porque éste sea un anglicismo, ni porque aquél connote más vividamente lo que ambos designan, sino para evitar la presunción de una relación de causalidad que es al menos discutible. Por globalización se entiende el desarrollo de un escenario o espacio mundial unificado, y no cabe duda de que, aunque subsistan importantes barreras y reductos proteccionistas, ésta se ha producido en ámbitos tales como la producción de bienes, el comercio y las finanzas, pero también las comunicaciones, los transportes y la información. En todos los terrenos mencionados, el mundo es cada vez más uno. Ello entraña la supresión de obstáculos y la liberalización de flujos y de intercambios.
Ello no ha ocurrido en lo que atañe a la libertad de circulación de las personas. Algunas de sus principales modalidades están severamente restringidas, en especial las migraciones laborales y las que conducen al establecimiento indefinido, precisamente las que eran preeminentes en el período anterior. En nuestros días, la libertad de circulación es la excepción; la regulación y la restricción, la norma. La supresión de barreras y la liberalización de flujos que son consustanciales a la globalización no se han extendido a las migraciones internacionales.
Ello no obstante, las migraciones internacionales se han mundializado, en una medida inusitada. En efecto, las migraciones internacionales de nuestros días tienen por escenario el planeta todo: las gentes van de todas partes a todas partes. La mundialización de las migraciones internacionales puede verse como el correlato de la globalización en el terreno de la movilidad humana, pero constituye una faceta de la globalización distinta de las restantes. Recurriendo a un neologismo, se puede calificar de fronterizada. Es decir, es una mundialización erizada de fronteras y de barreras, una mundialización que se ha producido a pesar de éstas y no gracias a su eliminación; y con los costes y las implicaciones derivados de la superación de tales obstáculos.
Senyal de carretera prevenint de la immigració ilegal a l12 Km de a frontera entre EE.UU. i Mèxic
ACTIVITATS
1. Fes un esquema del text anterior
2. Defineix la figura del "treballador convidat". Estem tornant a aquest plantejament?
3. Què significa globalització fronteritzada?
LAS NUEVAS CORRIENTES MIGRATORIAS
JOSEP PLAYÀ MASET - Barcelona - 03/12/2007 La Vanguardia
Pese a la globalización, a la mejora de los medios de transporte y a las guerras, el número de migrantes en el mundo es muy reducido, apenas un 3% de la población mundial. Los controles fronterizos, las restricciones legales y también el apego al territorio - un sentimiento que no se modifica- reducen el número de desplazamientos, pero aun así se va forjando lo que Gérard-François Dumont, demógrafo y director de la revista Population et Avenir,ha definido como “las nuevas lógicas migratorias”.
Las cifras oficiales de la ONU hablan de 200 a 220 millones de inmigrantes instalados por un largo periodo de tiempo. El último informe de la OCDE, International migration outlook,señala que en el 2005 hubo cuatro millones de inmigrantes en los 30 estados de esta organización, un 10% más que el año anterior. Los flujos más importantes se dirigieron a Estados Unidos, España, Gran Bretaña y Canadá. Pero con relación al 2004, los países con un aumento más significativo fueron Irlanda, Corea y Nueva Zelanda. Según los datos presentados la semana pasada en el Institut Europeu de la Mediterrània, por Jean-Pierre Garson, jefe de la división de migraciones internacionales de la OCDE, el reagrupamiento familiar constituye la principal causa, y descienden las demandas de asilo (sólo 300.000, la mitad que en el 2004). La entrada de estudiantes aumenta ligeramente. Actualmente hay 4,3 millones de estudiantes extranjeros en la OCDE, la mayoría en Estados Unidos (un 25%), seguido de Gran Bretaña, Alemania y Francia.
Pero estos datos no incluyen la mayoría de los inmigrantes temporales, como los colombianos que vienen a la recogida de la fruta en España, ni los directivos y técnicos de multinacionales que hacen estancias cortas en países como China. Dumont considera que deberían añadirse otros movimientos transnacionales, como el de los turistas, en clara expansión. Sólo a Francia llegan cada año 60 millones de turistas, cifra equivalente a la de su población. Y junto a ellos deben situarse los cada vez más numerosos ciudadanos con doble residencia. Son los jubilados que viven unos meses en Alemania y otros en la Costa del Sol y los teletrabajadores que se pueden permitir pasar unos días en Londres y el resto del mes en la Provenza. Y aún debería sumarse la emigración clandestina. En Estados Unidos son diez millones de sin papeles. Y sólo en España hay cerca de un millón. Italia es el otro gran refugio de situaciones ilegales en la Europa del sur.
¿Crecerá la inmigración? Dumont considera que sí, especialmente por las nuevas lógicas migratorias. Junto a los factores tradicionales, de tipo político-religioso, económico y demográfico, aparecen otros: la libre circulación en determinadas áreas (UE, América y ahora China), la internacionalización de las nuevas tecnologías, la expansión de las empresas y las migraciones climáticas. Este último factor lo empiezan a descubrir los europeos del norte que pasan parte de sus vacaciones o de su tiempo laboral en el sur de Europa.
Un reciente informe de la Comisión Europea estima que la UE recibirá 40 millones de inmigrantes antes del 2050, pero que aun así no serán suficiente para compensar el envejecimiento de la población. En España, el economista Josep Oliver cifra en cuatro millones ese déficit antes del 2020. De ahí también la iniciativa de Bruselas de crear una tarjeta azul que facilite la entrada de extranjeros con estudios superiores.
Joaquín Arango, de la Universidad Complutense de Madrid, ha recordado que “en términos relativos la magnitud de los flujos migratorios ha tendido a reducirse”. Y el más claro ejemplo es Estados Unidos, que en el 1907 recibió 1.700.000 nuevos inmigrantes, un número nunca superado. Otros países que en su día acogieron gran número de inmigrantes, como Argentina, Brasil, Canadá o Australia, tampoco han vuelto a igualar esas cifras.
En cambio, ahora hay una cuarentena de países receptores, distribuidos en cuatro áreas:
Hay también un grupo de países receptores, que responden a fenómenos aislados, como son Israel, Costa Rica o la República Sudafricana.
Y finalmente está el caso de Rusia, Ucrania, India y Pakistán, con un elevado número de migrantes de su entorno.
Otro cambio en el mapa de las migraciones, señalado por Arango, es el de los países llamados de tránsito, cada vez más numerosos. Los jóvenes que huyen de Cachemira viajan hasta Etiopía y, de allí, a Senegal a esperar la oportunidad para saltar a España. Miles de subsaharianos pasan por Marruecos, Argelia, Libia o Egipto para llegar un día a Europa. Otros países convertidos en zona de paso son Turquía, Tailandia, Malasia y Argentina, aunque a veces las estancias de esos emigrantes se alargan meses y años.
Otros cambios afectan a la tipología. El inmigrante del siglo XXI encuentra más facilidades para mantener relaciones con su país. Llega con el móvil - aunque lo haga en patera-, mantiene el contacto familiar gracias a internet y puede viajar a bajo coste. “Eso significa que mantiene su doble identidad o doble territorialidad, lo cual no debe ser un obstáculo para la integración y además puede facilitar el codesarrollo”, añade Dumont. Otro de los debates se centra en el papel que tienen las remesas en el desarrollo de los países de origen. En el 2006, sólo desde la UE se enviaron 26.000 millones de euros.
La Vanguardia, 3/12/2007
Font: http://blocs.xtec.cat/geografia/files/2008/01/inmigracion-las-cuatro-areas-de-atraccion.jpg i
http://blocs.xtec.cat/
Font: http://blocs.xtec.cat/geografia/bloc-3/moviments-migratoris/exercicis-sobre-moviments-migratoris/preguntes-sobre-el-reportatge-las-nuevas-corrientes-migratorias/
POLÍTIQUES DE GESTIÓ DE LES MIGRACIONS
Actualment, hi ha tres models que funcionen segons les característiques de cada país per gestionar el nombre de persones immigrants que arriben per treballar-hi.
Model 1: Admissió regulada
Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Estats Units (països construïts a partir de la immigració) admeten regularment un gran nombre d’immigrants i promocionen la seva integració i la seva nacionalització. Per això, les persones interessades han de presentar un dossier de sol·licitud molt exhaustiu, i les autoritats decideixen si aquesta persona pot entrar al país com immigrant. Una vegada allí, el sistema l’ajuda a aprendre la llengua del país, trobar feina, una casa, etc. Els països que apliquen aquesta política rebutgen de manera dràstica
la immigració il·legal.
Model 2: Política restrictiva
És bàsicament la política aplicada a Europa. No existeix una voluntat de fer entrar immigrants al país, les restriccions són molt grans i es fa molt difícil entrar com immigrant regular. En països com França ja no s’accepten els immigrants per raons laborals, només els sol·licitants d’asil polític, els refugiats i els familiars dels ja residents (i regularitzats) a França. Això fa que hi hagi un gran nombre d’immigrants en situació irregular i “sense papers”.
Model 3: Política dels treballadors temporals o contract labor
Es dóna sobretot als països del golf Pèrsic i alguns països asiàtics com Tailàndia. Només s’accepten treballadors temporals. Els únics drets que tenen aquests immigrants estan recollits en el seu contracte de treball, i són gairebé inexistents. Això dóna lloc a violacions dels drets del treballador i situacions de gran duresa laboral. És com si, de fet, els treballadors no fossin considerats persones.
Fins no fa gaire temps, la política d’immigració d’Alemanya estava organitzada entorn de la rotació de treballadors temporals. Aquest model, allí, mai va ser real i, tots aquells immigrants que havien arribat “temporalment” van acabar quedant-se. Un filòsof alemany, Max Frisch, va treure aleshores una frase que ha esdevingut cèlebre fent referència a la incomoditat enfront aquells “nous alemanys” : “Volíem mà d’obra i van arribar persones”
ACTIVITATS:
16. Quin és, segons la vostra opinió, el model més eficaç per gestionar les migracions i potenciar la integració dels nous arribats a la societat d’acollida? Existeix UN model
exemplar? Quin seria el model ideal?17. Què us sembla la frase de Max Frisch? Encara és actual?
DRAN BRAIN (FUGA DE CERVELLS)
S’entén com a fuga de cervells la marxa a l’estranger (Estats Units i Europa sobretot) dels professionals especialitzats (metges, informàtics, científics) més ben preparats originaris dels països en desenvolupament.
Níger, el país amb l’IDH (Index de Desenvolupament Humà3) més baix del món, tenia, l’any 2004, 21.000 metges treballant als Estats Units. De fet, es diu que hi ha més africans enginyers i científics als Estats Units que no pas en tot el continent africà. La inseguretat laboral, la necessitat d’aportar uns recursos fixes i estables a la família, la manca d’oportunitats per a desenvolupar-se i créixer professionalment, els salaris baixíssims, fan que molts professionals, desenganyats pel què pensaven que podien aportar al seu país, o directament encegats pel que poden guanyar amb una emigració laboral, de ben segur exitosa, prefereixen desenvolupar-se professionalment a l’estranger, on són reconeguts en tots els aspectes pel seu treball especialitzat.
Evidentment, la pèrdua d’aquest capital humà, minva de manera radical les possibilitats de desenvolupament del país d’origen. Mentre que durant els cinc anys que van del període 1985-1990 van emigrar 60.000 professionals africans, a partir de l’any 1990 la mitjana anual és de 20.000.
Actualment, s’estima que al Regne Unit hi ha uns 60.000 metges indis, i 35.000 als Estats Units. La paradoxa de tot això és que els països més pobres destinen recursos apreciables a formar les persones que, més tard, no retornen els beneficis de l’educació a la societat que els ha vist créixer. Per un país com l’Índia, el rol a jugar pels professionals és cabdal, ja que la implicació d’aquests (és a dir, el fet de no emigrar) seria molt positiva per millorar el potencial de l’economia del país en el marc de la promoció de les noves tecnologies.
El secretari de Ciència, Tecnologia i Innovació productiva del govern argentí definia molt clarament què genera la pèrdua d’aquest capital humà: “No hay duda de que este éxodo de científicos constituye una fenomenal pérdida para nuestro país: perdemos la inversión que significó formar esa capacidad y la posibilidad de contar con los aportes de esta gente para contribuir al desarrollo nacional. (...)
La baja inversión total -pública y privada- que se destina a financiar la actividad científica y tecnológica provoca que nuestros investigadores perciban salarios entre diez y veinte veces más bajos que los que rigen en los países más desarrollados y deban trabajar con equipamiento e infraestructura que en muchos casos son obsoletos.
A lo anterior debe sumarse la existencia de agresivos esfuerzos por parte de los países más desarrollados para reclutar jóvenes científicos brillantes de todas partes del mundo; en la nueva “sociedad del conocimiento” es más valioso disponer de estas mentes que llevarse el producto de una mina de oro o parte del petróleo de un país”. (Tulio del Bono, “La fuga de cerebros pone en riesgo el futuro”, La Nación, 12 de novembre de 2003)
A l’Argentina, com a mesura pal·liativa de la fuga de científics i experts, el govern va definir una sèrie d’iniciatives per incentivar, almenys, les col·laboracions amb aquells que ja no estan en sòl argentí. Es van potenciar doncs les col·laboracions entre els científics que viuen i treballen a l’estranger i aquells que encara resideixen a l’Argentina, aportant així uns i altres els seus coneixements i la seva experiència en treballs conjunts de recerca.
"En el futuro solamente serán exitosos los pueblos que entiendan cómo generar conocimientos y cómo protegerlos; cómo buscar a los jóvenes que tengan la capacidad de hacerlo y asegurarse de que se queden en el país. Las otras naciones se quedarán con litorales hermosos, con iglesias, con minas, con una historia espléndida; pero probablemente no se queden ni con las mismas banderas, ni con las mismas fronteras. Y mucho menos con capacidad económica". Albert Einstein, 1940
TRÀFIC DE PERSONES I NOVES FORMES DE L’ESCLAVATGE AL SEGLE XXI
“Tràfic de persones” significa la captació, el transport i l’acollida de persones, recorrent a l’amenaça o a l’ús de la força o altres formes de coacció, així com a l’engany, amb finalitats d’explotació. Aquesta explotació inclou, com a mínim, l’explotació de la prostitució aliena o bé altres formes d’explotació sexual, els treballs o serveis forçats, l’esclavitud, la servitud o l’extracció d’òrgans” (Protocol per Prevenir, Suprimir i Penalitzar el Tràfic de Persones, especialment de dones i nens, que complementa la Convenció de les Nacions Unides contra el Crim Organitzat i Transnacional) .
Des de final del 2002 a Bangladesh s’estan arreplegant noies de poble “fresques” per a la indústria del sexe de Dubai. Això es deu al fet que Bangladesh té fama de tenir un índex especialment baix de sida. Les noies arriben a Dubai amb visat de turista i les contracten per tres mesos. En comparació guanyen força diners, però la feina és molt intensa i terriblement arriscada, ja que han de mantenir relacions sexuals sense preservatiu amb la majoria de clients. Per tal que les noies restin submises i suportin la feina que els obliguen fer, els seus caps els injecten drogues a diari. No hi ha cap control mèdic i se sap que s’utilitza la mateixa agulla per a diverses noies. Dubai és un lloc sofisticat. Cada tres mesos arriba d’un país pobre una nova remesa de noies “fresques” per substituir aquelles que han estat explotades fins la sacietat. (Noves idees per gestionar les migracions. IEMed, Barcelona,2006, p. 301-307)
Quan es parla de tràfic de persones, el continent asiàtic és el que mereix més l’atenció dels especialistes. El turisme sexual és una activitat força localitzada en certs països d’Àsia, com Tailàndia o Vietnam. A més, els principals països d’arribada de les migracions d’origen asiàtic són els països del Golf Pèrsic, on els immigrants no tenen drets com a persones i ni tan sols se’ls reconeix l’estatus d’immigrants.
A nivell europeu, segons l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), anualment més de 500.000 dones, procedents de tots els països ex-socialistes, viatgen majoritàriament a Alemanya, Àustria i altres països europeus per exercir-hi la prostitució. La majoria d’elles, han estat víctimes d’engany i no saben quina serà allí la seva feina real. Una vegada al país de destí, són explotades sexualment.
El tràfic de dones i nenes i nens amb finalitats sexuals no para de créixer degut als grans beneficis que comporta per a les màfies i els proxenetes. No hem de confondre el tràfic de persones amb el contraban de persones. Mentre que el primer ve donat per unes xarxes criminals que busquen les seves pròpies víctimes, en el contraban de persones són els clients que busquen les xarxes mafioses. Aquestes són les que organitzen les rutes de viatge clandestines dels immigrants ilegals d’arreu del món. El tràfic de persones (trafficking) i el contraban de persones (smuggling) són el tercer gran negoci mundial de l’actualitat, després del tràfic de drogues i el tràfic d’armes.
Aquestes víctimes del tràfic, s’afegeixen doncs al còmput dels nous esclaus del segle XXI. Es considera que avui, en el món, hi ha 200 milions de persones que pateixen situacions de semiesclavitud (servitud forçada), de les quals 27 milions estan en situació d’esclavitud total.
Els seus pares van enviar aquest infant a Porto-Novo, la capital de Benín, perquè allí aprengués un ofici. Ara, el nen treballa tot el dia, sense descans ni retribució alguna. No pot sortir al carrer sense demanar permís. Si ho fa, el castiguen amb una pallissa. (“Esclavos del siglo XXI, National
Geographic España, setembre 2003)
Totes les estadístiques indiquen doncs que avui hi ha més persones vivint en situacions de quasi esclavitud i esclavitud que durant els llargs periòdes hitòrics del tràfic d’esclaus. En els països de l’Àfrica occidental i central (Sudan, Txad, Somàlia, Benín, Burkina Faso, Camerún, Costa d’Ivori,
Gabon, Nigèria i Togo), s’estan donant pràctiques esclavistes. Si abans els més preuats eren els homes joves, avui són els nens les principals víctimes de l’esclavitud. Treballen en el servei domèstic i en plantacions de cacao i cafè. En paraules de Salia Kanté, director de l’associació “Salvem als nen de Mali”, “aquells que beuen cacao o cafè estan bebent la seva sang. És la sang de nens que no arriben als 10 anys”.
18. Vés a la pàgina web d’Amnistia Internacional, al reportatge del National Geographic
http://nationalgeographic.com/ngm/0309 o bé al web de l’associació Anti Slavery International (en anglès). També pots anar a la pàgina del CCEM (Comitè Contre l’Esclavage Moderne, en francès). Navega i esbrina quins són els països més tocats per l’esclavitud avui i què s’hi fa en contra. Intenta trobar alguna “història de vida”, el relat vital d’una persona que hagi estat esclavitzada.
LA SÍNDROME D’ULISSES
Ser abd a Líbia:
Líbia, país poc poblat i ric pels seus recursos petrolífers, és un dels països que recull més immigració interna africana. Molts homes hi van per treballar-hi i malviure-hi tres o quatre anys per tornar després a casa seva amb alguns diners. És prou coneguda la situació de precarietat total i de marginació extrema en la que viuen milers de subsaharians en aquest país. Darrerament, les expulsions massives i les reclusions en camps amagats al sud del país, on els interceptats viuen en condicions absolutament infrahumanes, contrasten amb els viatges, molts d’ell sense retorn, de centenars d’africans apilonats en camions. El flux constant de persones cap a Líbia no va destapar-se internacionalment fins que el maig de 2001 es va mediatitzar el descobriment d’un camió que s’havia perdut enmig de la ruta transsahariana entre Níger i Líbia amb 140 cossos dissecats. Estimacions oficioses consideren que hi ha aproximadament un milió i mig d’africans subsaharians a Líbia. La vida allí és per regla general molt dura degut a la gran hostilitat dels autòctons cap els negres en general. Aquests es fan anomenar directament amb la paraula abd, que significa esclau. L’estratègia de la gran part d’immigrants és treballar dur i suportar les hostilitats el temps necessari per estalviar el suficient i tornar amb els seus.
Milers de nigerins, txadians i sudanesos, però també nigerians i ghanesos, fan aquest camí d’anada i tornada. Les experiències que expliquen els que han viscut allí són terribles. Durant els mesos de setembre i octubre de l’any 2000, en un brot xenòfob sense precedents, centenars de libis enfollits van massacrar alguns centenars d’africans a Trípoli. Alguns van poder fugir gràcies als seus amos que els van amagar, d’altres van fer-ho sols i ferits.
La radicalitat de la situació dels immigrants a Líbia no ha de menystenir la precarietat de la situació de molts immigrants, en la seva majoria no regularitzats, a casa nostra.
El psiquiatra Joseba Achótegui ha creat una nova definició de síndrome post-traumàtica, l’anomenada Síndrome d’Ulisses. Agafant com a referent la figura del viatger grec, ha volgut així caracteritzar els diferents malestars psicològics de molts immigrants que han patit situacions d’extrem estrés i perillositat.
Aquesta síndrome es caracteritza pels següents aspectes:
1- El dol per la família, la sensació de soledat i de separació dels seus. Això es dóna especialment en aquelles persones que no poden anar al seu país a visitar els seus fills, els pares malalts, els amics o la parella per problemes de papers o per falta de mitjans econòmics.
2- La sensació de desesperança i fracàs per les dificultats de regularització, per trobar feina o per estar essent explotat o explotada. Algunes persones, a més, han de lluitar pel dia a dia ja que no tenen un lloc propi: on dutxar-se, on dormir, on menjar.
3- La por pels perills físics, els que ja s’han viscut (pasteres, travessia del desert, viatges clandestins en camió) i pels que podrien arribar.
Tot aquest conjunt de circumstàncies psicològiques fa que la persona tingui problemes d’insomni, migranyes, ansietat, irritabilitat, pèrdua del sentit de l’orientació, fatiga crònica, etc. La gran diferència amb les depressions clíniques típiques, és que aquestes persones no tenen impulsos suïcides i que, malgrat el malestar múltiple, tenen ganes de fer coses i de millorar la seva situació. Molts “sense papers” viuen en situació constant de terror, poden ser detinguts en qualsevol moment i això significaria que tot l’esforç sobrehumà que han fet fins aleshores se’n vagi en orris. A més, la certesa que, sense papers, és impossible fer venir la pròpia família, incrementa el gran sentiment de soledat i desemparament.
19. Qui era Ulisses? Explica per què s’ha agafat aquest personatge de la literatura clàssica grega per donar nom a la síndrome post-traumàtica d’alguns immigrants.
20. Busca exemples (a la premsa, al teu voltant) d’històries de clandestins.
CODESENVOLUPAMENT
El codesenvolupament és “una proposta per a integrar immigració i desenvolupament de manera que els dos països, el d'origen i el d'acollida, puguin beneficiar-se dels fluxos migratoris. És a dir, és una forma de relació consensuada entre dos països, d'aquesta manera l'aportació dels immigrants al país d'acollida no es tradueix en una pèrdua per al país d'origen" (Sami Naïr)
És a dir, codesenvolupament és facilitar als immigrants la relació constructiva amb el seu país d’origen. Amb la col·laboració i la implicació de la societat d’acollida, es creen programes de desenvolupament i intercanvi amb el país de l’immigrant. D’aquesta manera, hi surt guanyant tothom: l’immigrant perquè no trenca de manera dramàtica amb la seva terra natal, la societat d’acollida perquè, a l’implicar-se en els projectes, aprèn més dels seus propis immigrants, i la societat d’origen perquè es creen programes de desenvolupament a la seva mesura, pensats per aquells que coneixen de manera real el país.
El codesenvolupament no és possible si:
L’ADECRS (Associació per al Desenvolupament de la Comunitat Rural de Sare Coly Sallle) va ser fundada l’any 1998 per un grup d’immigrants senegalesos establerts a les comarques gironines amb la intenció de desenvolupar la seva comarca d’origen per tal d’incidir en l’arrel de la seva pròpia emigració econòmica i establir vies d’integració a la societat catalana. Amb la col·laboració de GRAMC (Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals) i l’establiment d’una contrapart local (anomenada ADESC) formada per socis de tota la comunitat rural d’origen, es van iniciar els primers projectes de codesenvolupament. S’ha dissenyat un Programa de Desenvolupament Integral que engloba les diverses àrees prioritàries per al desenvolupament de la zona: l’economia (agricultura, ramaderia, comerç i manufactura), la salut, la cultura, l’educació i la dinamització comunitària.
Actualment, la contrapart senegalesa treballa en més de vint pobles i compta amb més de cinc-cents socis.
Pagesos Solidaris
La Fundació Pagesos Solidaris, treballa des de fa anys per establir programes eficaços de codesenvolupament a partir de la col·laboració indispensable dels treballadors temporers que vénen a Catalunya, País Valencià i Mallorca. D’aquesta manera, capaciten i acompanyen aquells temporers i temporeres que volen actuar com a agents de codesenvolupament i que volen contribuir a dinamitzar socialment, cultural i econòmica les seves comunitats rurals d'origen.
A més de la vessant formativa, el programa preveu accions de seguiment i tutoria adreçades als agents de codesenvolupament que promoguin iniciatives de millora de les condicions de vida en les seves respectives zones de procedència. Les àrees de treball s'estenen a diferents regions de
Colòmbia, Marroc i Romania.
Alguns exemples de projectes de codesenvolupament tutelats per Pagesos Solidaris:
Al Marroc:
Centre de Formació Al Mostakbal a Sidi Yamani (Asilah). Amb l’objectiu de fomentar l’autonomia personal, social i econòmica de les dones de Sidi Yamani i possibilitar l’organització entre elles, 5 agents de codesenvolupament, han dinamitzat la creació del centre de formació Al Mostakbal on s’imparteixen cursos d’alfabetització i educació bàsica, de confecció, modisteria, macramé, brodat i xerrades de sensibilització.
A Colòmbia:
Per tal de promoure el desenvolupament rural comunitari s’han posat en marxa iniciatives productives amb l’objectiu que es converteixen en projectes sostenibles que millorin la situació de dones i homes del món rural amb risc d’exclusió socioeconòmica. Entre d’altres, s’ha creat un centre de replega, refredament i comercialització de llet a Guasca (Cundinamarca), s’ha ajudat a la modernització d’un forn i pastisseria de dones (Puerres, Nariño) i a l’organització camperola per a la producció de quinoa (Puerres, Nariño).
Fuente: www.ajuntament.gi/caseta/materialdidactic/192migracionsalmmd.pdf
Pese a la globalización, a la mejora de los medios de transporte y a las guerras, el número de migrantes en el mundo es muy reducido, apenas un 3% de la población mundial. Los controles fronterizos, las restricciones legales y también el apego al territorio - un sentimiento que no se modifica- reducen el número de desplazamientos, pero aun así se va forjando lo que Gérard-François Dumont, demógrafo y director de la revista Population et Avenir,ha definido como “las nuevas lógicas migratorias”.
Las cifras oficiales de la ONU hablan de 200 a 220 millones de inmigrantes instalados por un largo periodo de tiempo. El último informe de la OCDE, International migration outlook,señala que en el 2005 hubo cuatro millones de inmigrantes en los 30 estados de esta organización, un 10% más que el año anterior. Los flujos más importantes se dirigieron a Estados Unidos, España, Gran Bretaña y Canadá. Pero con relación al 2004, los países con un aumento más significativo fueron Irlanda, Corea y Nueva Zelanda. Según los datos presentados la semana pasada en el Institut Europeu de la Mediterrània, por Jean-Pierre Garson, jefe de la división de migraciones internacionales de la OCDE, el reagrupamiento familiar constituye la principal causa, y descienden las demandas de asilo (sólo 300.000, la mitad que en el 2004). La entrada de estudiantes aumenta ligeramente. Actualmente hay 4,3 millones de estudiantes extranjeros en la OCDE, la mayoría en Estados Unidos (un 25%), seguido de Gran Bretaña, Alemania y Francia.
Pero estos datos no incluyen la mayoría de los inmigrantes temporales, como los colombianos que vienen a la recogida de la fruta en España, ni los directivos y técnicos de multinacionales que hacen estancias cortas en países como China. Dumont considera que deberían añadirse otros movimientos transnacionales, como el de los turistas, en clara expansión. Sólo a Francia llegan cada año 60 millones de turistas, cifra equivalente a la de su población. Y junto a ellos deben situarse los cada vez más numerosos ciudadanos con doble residencia. Son los jubilados que viven unos meses en Alemania y otros en la Costa del Sol y los teletrabajadores que se pueden permitir pasar unos días en Londres y el resto del mes en la Provenza. Y aún debería sumarse la emigración clandestina. En Estados Unidos son diez millones de sin papeles. Y sólo en España hay cerca de un millón. Italia es el otro gran refugio de situaciones ilegales en la Europa del sur.
¿Crecerá la inmigración? Dumont considera que sí, especialmente por las nuevas lógicas migratorias. Junto a los factores tradicionales, de tipo político-religioso, económico y demográfico, aparecen otros: la libre circulación en determinadas áreas (UE, América y ahora China), la internacionalización de las nuevas tecnologías, la expansión de las empresas y las migraciones climáticas. Este último factor lo empiezan a descubrir los europeos del norte que pasan parte de sus vacaciones o de su tiempo laboral en el sur de Europa.
Un reciente informe de la Comisión Europea estima que la UE recibirá 40 millones de inmigrantes antes del 2050, pero que aun así no serán suficiente para compensar el envejecimiento de la población. En España, el economista Josep Oliver cifra en cuatro millones ese déficit antes del 2020. De ahí también la iniciativa de Bruselas de crear una tarjeta azul que facilite la entrada de extranjeros con estudios superiores.
Joaquín Arango, de la Universidad Complutense de Madrid, ha recordado que “en términos relativos la magnitud de los flujos migratorios ha tendido a reducirse”. Y el más claro ejemplo es Estados Unidos, que en el 1907 recibió 1.700.000 nuevos inmigrantes, un número nunca superado. Otros países que en su día acogieron gran número de inmigrantes, como Argentina, Brasil, Canadá o Australia, tampoco han vuelto a igualar esas cifras.
En cambio, ahora hay una cuarentena de países receptores, distribuidos en cuatro áreas:
- Norteamérica,
- la UE,
- la zona petrolera del golfo Pérsico
- y la parte occidental del Pacífico.
Hay también un grupo de países receptores, que responden a fenómenos aislados, como son Israel, Costa Rica o la República Sudafricana.
Y finalmente está el caso de Rusia, Ucrania, India y Pakistán, con un elevado número de migrantes de su entorno.
Otro cambio en el mapa de las migraciones, señalado por Arango, es el de los países llamados de tránsito, cada vez más numerosos. Los jóvenes que huyen de Cachemira viajan hasta Etiopía y, de allí, a Senegal a esperar la oportunidad para saltar a España. Miles de subsaharianos pasan por Marruecos, Argelia, Libia o Egipto para llegar un día a Europa. Otros países convertidos en zona de paso son Turquía, Tailandia, Malasia y Argentina, aunque a veces las estancias de esos emigrantes se alargan meses y años.
Otros cambios afectan a la tipología. El inmigrante del siglo XXI encuentra más facilidades para mantener relaciones con su país. Llega con el móvil - aunque lo haga en patera-, mantiene el contacto familiar gracias a internet y puede viajar a bajo coste. “Eso significa que mantiene su doble identidad o doble territorialidad, lo cual no debe ser un obstáculo para la integración y además puede facilitar el codesarrollo”, añade Dumont. Otro de los debates se centra en el papel que tienen las remesas en el desarrollo de los países de origen. En el 2006, sólo desde la UE se enviaron 26.000 millones de euros.
Llegit el reportatge “Las nuevas corrientes migratorias”, contesta les següents preguntes:
4. Segons les xifres oficials, quin tant per cent de la població mundial és condiderada població migrant?
5. Quina ha estat la causa mès destacable de les corrents migratòries de l’any 2005
6. Quins factors redueixen la mobilitat de la població mundial?
7.. Quins emigrants no estàn inclosos dins les xifres oficials?
8. Quins factors afavoriran el creixement dels moviments migratoris?
9. Què és la targeta blau? A qui va dirigida?
10. Quines avantatges i quins inconvenients es deriven de la "doble identitat o doble territorialitat"?
11. Què s’entén per codesenvolupament? Enviar diners al país d’origen?
11. Ara observa el mapa que se t’adjunta
La Vanguardia, 3/12/2007
Font: http://blocs.xtec.cat/geografia/files/2008/01/inmigracion-las-cuatro-areas-de-atraccion.jpg i
http://blocs.xtec.cat/
13. Quines són les principals àrees receptores? Digues el nom d’un pais receptor de cada àrea.
14. Quines són les rutes de trànsit principals?
15. Ara fes una taula amb quatre columnas corresponents a les quatre àrees receptores i a sota col.loca els noms dels països d’origen dels immigrants.
POLÍTIQUES DE GESTIÓ DE LES MIGRACIONS
Actualment, hi ha tres models que funcionen segons les característiques de cada país per gestionar el nombre de persones immigrants que arriben per treballar-hi.
Model 1: Admissió regulada
Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Estats Units (països construïts a partir de la immigració) admeten regularment un gran nombre d’immigrants i promocionen la seva integració i la seva nacionalització. Per això, les persones interessades han de presentar un dossier de sol·licitud molt exhaustiu, i les autoritats decideixen si aquesta persona pot entrar al país com immigrant. Una vegada allí, el sistema l’ajuda a aprendre la llengua del país, trobar feina, una casa, etc. Els països que apliquen aquesta política rebutgen de manera dràstica
la immigració il·legal.
Model 2: Política restrictiva
És bàsicament la política aplicada a Europa. No existeix una voluntat de fer entrar immigrants al país, les restriccions són molt grans i es fa molt difícil entrar com immigrant regular. En països com França ja no s’accepten els immigrants per raons laborals, només els sol·licitants d’asil polític, els refugiats i els familiars dels ja residents (i regularitzats) a França. Això fa que hi hagi un gran nombre d’immigrants en situació irregular i “sense papers”.
Model 3: Política dels treballadors temporals o contract labor
Es dóna sobretot als països del golf Pèrsic i alguns països asiàtics com Tailàndia. Només s’accepten treballadors temporals. Els únics drets que tenen aquests immigrants estan recollits en el seu contracte de treball, i són gairebé inexistents. Això dóna lloc a violacions dels drets del treballador i situacions de gran duresa laboral. És com si, de fet, els treballadors no fossin considerats persones.
Fins no fa gaire temps, la política d’immigració d’Alemanya estava organitzada entorn de la rotació de treballadors temporals. Aquest model, allí, mai va ser real i, tots aquells immigrants que havien arribat “temporalment” van acabar quedant-se. Un filòsof alemany, Max Frisch, va treure aleshores una frase que ha esdevingut cèlebre fent referència a la incomoditat enfront aquells “nous alemanys” : “Volíem mà d’obra i van arribar persones”
ACTIVITATS:
16. Quin és, segons la vostra opinió, el model més eficaç per gestionar les migracions i potenciar la integració dels nous arribats a la societat d’acollida? Existeix UN model
exemplar? Quin seria el model ideal?
DRAN BRAIN (FUGA DE CERVELLS)
S’entén com a fuga de cervells la marxa a l’estranger (Estats Units i Europa sobretot) dels professionals especialitzats (metges, informàtics, científics) més ben preparats originaris dels països en desenvolupament.
Il·lustrant la fuga de cervells, el nord ric xucla el el sud fins la seva sacietat.
Níger, el país amb l’IDH (Index de Desenvolupament Humà3) més baix del món, tenia, l’any 2004, 21.000 metges treballant als Estats Units. De fet, es diu que hi ha més africans enginyers i científics als Estats Units que no pas en tot el continent africà. La inseguretat laboral, la necessitat d’aportar uns recursos fixes i estables a la família, la manca d’oportunitats per a desenvolupar-se i créixer professionalment, els salaris baixíssims, fan que molts professionals, desenganyats pel què pensaven que podien aportar al seu país, o directament encegats pel que poden guanyar amb una emigració laboral, de ben segur exitosa, prefereixen desenvolupar-se professionalment a l’estranger, on són reconeguts en tots els aspectes pel seu treball especialitzat.
Evidentment, la pèrdua d’aquest capital humà, minva de manera radical les possibilitats de desenvolupament del país d’origen. Mentre que durant els cinc anys que van del període 1985-1990 van emigrar 60.000 professionals africans, a partir de l’any 1990 la mitjana anual és de 20.000.
Actualment, s’estima que al Regne Unit hi ha uns 60.000 metges indis, i 35.000 als Estats Units. La paradoxa de tot això és que els països més pobres destinen recursos apreciables a formar les persones que, més tard, no retornen els beneficis de l’educació a la societat que els ha vist créixer. Per un país com l’Índia, el rol a jugar pels professionals és cabdal, ja que la implicació d’aquests (és a dir, el fet de no emigrar) seria molt positiva per millorar el potencial de l’economia del país en el marc de la promoció de les noves tecnologies.
El secretari de Ciència, Tecnologia i Innovació productiva del govern argentí definia molt clarament què genera la pèrdua d’aquest capital humà: “No hay duda de que este éxodo de científicos constituye una fenomenal pérdida para nuestro país: perdemos la inversión que significó formar esa capacidad y la posibilidad de contar con los aportes de esta gente para contribuir al desarrollo nacional. (...)
La baja inversión total -pública y privada- que se destina a financiar la actividad científica y tecnológica provoca que nuestros investigadores perciban salarios entre diez y veinte veces más bajos que los que rigen en los países más desarrollados y deban trabajar con equipamiento e infraestructura que en muchos casos son obsoletos.
A lo anterior debe sumarse la existencia de agresivos esfuerzos por parte de los países más desarrollados para reclutar jóvenes científicos brillantes de todas partes del mundo; en la nueva “sociedad del conocimiento” es más valioso disponer de estas mentes que llevarse el producto de una mina de oro o parte del petróleo de un país”. (Tulio del Bono, “La fuga de cerebros pone en riesgo el futuro”, La Nación, 12 de novembre de 2003)
A l’Argentina, com a mesura pal·liativa de la fuga de científics i experts, el govern va definir una sèrie d’iniciatives per incentivar, almenys, les col·laboracions amb aquells que ja no estan en sòl argentí. Es van potenciar doncs les col·laboracions entre els científics que viuen i treballen a l’estranger i aquells que encara resideixen a l’Argentina, aportant així uns i altres els seus coneixements i la seva experiència en treballs conjunts de recerca.
"En el futuro solamente serán exitosos los pueblos que entiendan cómo generar conocimientos y cómo protegerlos; cómo buscar a los jóvenes que tengan la capacidad de hacerlo y asegurarse de que se queden en el país. Las otras naciones se quedarán con litorales hermosos, con iglesias, con minas, con una historia espléndida; pero probablemente no se queden ni con las mismas banderas, ni con las mismas fronteras. Y mucho menos con capacidad económica". Albert Einstein, 1940
ACTIVITAT:
18. Intenta esbrinar quina és la situació dels joves científics i investigadors al nostre país. Existeix aquí també la fuga de cervells?TRÀFIC DE PERSONES I NOVES FORMES DE L’ESCLAVATGE AL SEGLE XXI
“Tràfic de persones” significa la captació, el transport i l’acollida de persones, recorrent a l’amenaça o a l’ús de la força o altres formes de coacció, així com a l’engany, amb finalitats d’explotació. Aquesta explotació inclou, com a mínim, l’explotació de la prostitució aliena o bé altres formes d’explotació sexual, els treballs o serveis forçats, l’esclavitud, la servitud o l’extracció d’òrgans” (Protocol per Prevenir, Suprimir i Penalitzar el Tràfic de Persones, especialment de dones i nens, que complementa la Convenció de les Nacions Unides contra el Crim Organitzat i Transnacional) .
Des de final del 2002 a Bangladesh s’estan arreplegant noies de poble “fresques” per a la indústria del sexe de Dubai. Això es deu al fet que Bangladesh té fama de tenir un índex especialment baix de sida. Les noies arriben a Dubai amb visat de turista i les contracten per tres mesos. En comparació guanyen força diners, però la feina és molt intensa i terriblement arriscada, ja que han de mantenir relacions sexuals sense preservatiu amb la majoria de clients. Per tal que les noies restin submises i suportin la feina que els obliguen fer, els seus caps els injecten drogues a diari. No hi ha cap control mèdic i se sap que s’utilitza la mateixa agulla per a diverses noies. Dubai és un lloc sofisticat. Cada tres mesos arriba d’un país pobre una nova remesa de noies “fresques” per substituir aquelles que han estat explotades fins la sacietat. (Noves idees per gestionar les migracions. IEMed, Barcelona,2006, p. 301-307)
Quan es parla de tràfic de persones, el continent asiàtic és el que mereix més l’atenció dels especialistes. El turisme sexual és una activitat força localitzada en certs països d’Àsia, com Tailàndia o Vietnam. A més, els principals països d’arribada de les migracions d’origen asiàtic són els països del Golf Pèrsic, on els immigrants no tenen drets com a persones i ni tan sols se’ls reconeix l’estatus d’immigrants.
A nivell europeu, segons l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), anualment més de 500.000 dones, procedents de tots els països ex-socialistes, viatgen majoritàriament a Alemanya, Àustria i altres països europeus per exercir-hi la prostitució. La majoria d’elles, han estat víctimes d’engany i no saben quina serà allí la seva feina real. Una vegada al país de destí, són explotades sexualment.
El tràfic de dones i nenes i nens amb finalitats sexuals no para de créixer degut als grans beneficis que comporta per a les màfies i els proxenetes. No hem de confondre el tràfic de persones amb el contraban de persones. Mentre que el primer ve donat per unes xarxes criminals que busquen les seves pròpies víctimes, en el contraban de persones són els clients que busquen les xarxes mafioses. Aquestes són les que organitzen les rutes de viatge clandestines dels immigrants ilegals d’arreu del món. El tràfic de persones (trafficking) i el contraban de persones (smuggling) són el tercer gran negoci mundial de l’actualitat, després del tràfic de drogues i el tràfic d’armes.
Aquestes víctimes del tràfic, s’afegeixen doncs al còmput dels nous esclaus del segle XXI. Es considera que avui, en el món, hi ha 200 milions de persones que pateixen situacions de semiesclavitud (servitud forçada), de les quals 27 milions estan en situació d’esclavitud total.
Els seus pares van enviar aquest infant a Porto-Novo, la capital de Benín, perquè allí aprengués un ofici. Ara, el nen treballa tot el dia, sense descans ni retribució alguna. No pot sortir al carrer sense demanar permís. Si ho fa, el castiguen amb una pallissa. (“Esclavos del siglo XXI, National
Geographic España, setembre 2003)
Totes les estadístiques indiquen doncs que avui hi ha més persones vivint en situacions de quasi esclavitud i esclavitud que durant els llargs periòdes hitòrics del tràfic d’esclaus. En els països de l’Àfrica occidental i central (Sudan, Txad, Somàlia, Benín, Burkina Faso, Camerún, Costa d’Ivori,
Gabon, Nigèria i Togo), s’estan donant pràctiques esclavistes. Si abans els més preuats eren els homes joves, avui són els nens les principals víctimes de l’esclavitud. Treballen en el servei domèstic i en plantacions de cacao i cafè. En paraules de Salia Kanté, director de l’associació “Salvem als nen de Mali”, “aquells que beuen cacao o cafè estan bebent la seva sang. És la sang de nens que no arriben als 10 anys”.
ACTIVITAT:
18. Vés a la pàgina web d’Amnistia Internacional, al reportatge del National Geographic
http://nationalgeographic.com/ngm/0309 o bé al web de l’associació Anti Slavery International (en anglès). També pots anar a la pàgina del CCEM (Comitè Contre l’Esclavage Moderne, en francès). Navega i esbrina quins són els països més tocats per l’esclavitud avui i què s’hi fa en contra. Intenta trobar alguna “història de vida”, el relat vital d’una persona que hagi estat esclavitzada.
LA SÍNDROME D’ULISSES
Ser abd a Líbia:
Líbia, país poc poblat i ric pels seus recursos petrolífers, és un dels països que recull més immigració interna africana. Molts homes hi van per treballar-hi i malviure-hi tres o quatre anys per tornar després a casa seva amb alguns diners. És prou coneguda la situació de precarietat total i de marginació extrema en la que viuen milers de subsaharians en aquest país. Darrerament, les expulsions massives i les reclusions en camps amagats al sud del país, on els interceptats viuen en condicions absolutament infrahumanes, contrasten amb els viatges, molts d’ell sense retorn, de centenars d’africans apilonats en camions. El flux constant de persones cap a Líbia no va destapar-se internacionalment fins que el maig de 2001 es va mediatitzar el descobriment d’un camió que s’havia perdut enmig de la ruta transsahariana entre Níger i Líbia amb 140 cossos dissecats. Estimacions oficioses consideren que hi ha aproximadament un milió i mig d’africans subsaharians a Líbia. La vida allí és per regla general molt dura degut a la gran hostilitat dels autòctons cap els negres en general. Aquests es fan anomenar directament amb la paraula abd, que significa esclau. L’estratègia de la gran part d’immigrants és treballar dur i suportar les hostilitats el temps necessari per estalviar el suficient i tornar amb els seus.
Milers de nigerins, txadians i sudanesos, però també nigerians i ghanesos, fan aquest camí d’anada i tornada. Les experiències que expliquen els que han viscut allí són terribles. Durant els mesos de setembre i octubre de l’any 2000, en un brot xenòfob sense precedents, centenars de libis enfollits van massacrar alguns centenars d’africans a Trípoli. Alguns van poder fugir gràcies als seus amos que els van amagar, d’altres van fer-ho sols i ferits.
La radicalitat de la situació dels immigrants a Líbia no ha de menystenir la precarietat de la situació de molts immigrants, en la seva majoria no regularitzats, a casa nostra.
El psiquiatra Joseba Achótegui ha creat una nova definició de síndrome post-traumàtica, l’anomenada Síndrome d’Ulisses. Agafant com a referent la figura del viatger grec, ha volgut així caracteritzar els diferents malestars psicològics de molts immigrants que han patit situacions d’extrem estrés i perillositat.
Aquesta síndrome es caracteritza pels següents aspectes:
1- El dol per la família, la sensació de soledat i de separació dels seus. Això es dóna especialment en aquelles persones que no poden anar al seu país a visitar els seus fills, els pares malalts, els amics o la parella per problemes de papers o per falta de mitjans econòmics.
2- La sensació de desesperança i fracàs per les dificultats de regularització, per trobar feina o per estar essent explotat o explotada. Algunes persones, a més, han de lluitar pel dia a dia ja que no tenen un lloc propi: on dutxar-se, on dormir, on menjar.
3- La por pels perills físics, els que ja s’han viscut (pasteres, travessia del desert, viatges clandestins en camió) i pels que podrien arribar.
Tot aquest conjunt de circumstàncies psicològiques fa que la persona tingui problemes d’insomni, migranyes, ansietat, irritabilitat, pèrdua del sentit de l’orientació, fatiga crònica, etc. La gran diferència amb les depressions clíniques típiques, és que aquestes persones no tenen impulsos suïcides i que, malgrat el malestar múltiple, tenen ganes de fer coses i de millorar la seva situació. Molts “sense papers” viuen en situació constant de terror, poden ser detinguts en qualsevol moment i això significaria que tot l’esforç sobrehumà que han fet fins aleshores se’n vagi en orris. A més, la certesa que, sense papers, és impossible fer venir la pròpia família, incrementa el gran sentiment de soledat i desemparament.
ACTIVITAT:
19. Qui era Ulisses? Explica per què s’ha agafat aquest personatge de la literatura clàssica grega per donar nom a la síndrome post-traumàtica d’alguns immigrants.
20. Busca exemples (a la premsa, al teu voltant) d’històries de clandestins.
CODESENVOLUPAMENT
El codesenvolupament és “una proposta per a integrar immigració i desenvolupament de manera que els dos països, el d'origen i el d'acollida, puguin beneficiar-se dels fluxos migratoris. És a dir, és una forma de relació consensuada entre dos països, d'aquesta manera l'aportació dels immigrants al país d'acollida no es tradueix en una pèrdua per al país d'origen" (Sami Naïr)
És a dir, codesenvolupament és facilitar als immigrants la relació constructiva amb el seu país d’origen. Amb la col·laboració i la implicació de la societat d’acollida, es creen programes de desenvolupament i intercanvi amb el país de l’immigrant. D’aquesta manera, hi surt guanyant tothom: l’immigrant perquè no trenca de manera dramàtica amb la seva terra natal, la societat d’acollida perquè, a l’implicar-se en els projectes, aprèn més dels seus propis immigrants, i la societat d’origen perquè es creen programes de desenvolupament a la seva mesura, pensats per aquells que coneixen de manera real el país.
El codesenvolupament no és possible si:
- No hi ha una integració real dels immigrants, ja que aquests no poden trobar aleshores la
complicitat de la societat d’acollida. - No hi ha una xarxa de col·laboradors i persones implicades en el país d’origen, per això és
important que els projectes siguin realistes, que toquin problemes reals i que tinguin solucions possibles.
- No hi ha una sensibilització, tan d’un costat com de l’altre. Per part de la societat d’acollida per solidaritzar-se amb una realitat llunyana, per part de la societat d’origen de l’immigrant és indispensable que cregui en el projecte i que entengui que també hi ha solucions possibles a casa seva, que no cal sempre emigrar perquè les coses millorin.
L’ADECRS (Associació per al Desenvolupament de la Comunitat Rural de Sare Coly Sallle) va ser fundada l’any 1998 per un grup d’immigrants senegalesos establerts a les comarques gironines amb la intenció de desenvolupar la seva comarca d’origen per tal d’incidir en l’arrel de la seva pròpia emigració econòmica i establir vies d’integració a la societat catalana. Amb la col·laboració de GRAMC (Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals) i l’establiment d’una contrapart local (anomenada ADESC) formada per socis de tota la comunitat rural d’origen, es van iniciar els primers projectes de codesenvolupament. S’ha dissenyat un Programa de Desenvolupament Integral que engloba les diverses àrees prioritàries per al desenvolupament de la zona: l’economia (agricultura, ramaderia, comerç i manufactura), la salut, la cultura, l’educació i la dinamització comunitària.
Actualment, la contrapart senegalesa treballa en més de vint pobles i compta amb més de cinc-cents socis.
Pagesos Solidaris
La Fundació Pagesos Solidaris, treballa des de fa anys per establir programes eficaços de codesenvolupament a partir de la col·laboració indispensable dels treballadors temporers que vénen a Catalunya, País Valencià i Mallorca. D’aquesta manera, capaciten i acompanyen aquells temporers i temporeres que volen actuar com a agents de codesenvolupament i que volen contribuir a dinamitzar socialment, cultural i econòmica les seves comunitats rurals d'origen.
A més de la vessant formativa, el programa preveu accions de seguiment i tutoria adreçades als agents de codesenvolupament que promoguin iniciatives de millora de les condicions de vida en les seves respectives zones de procedència. Les àrees de treball s'estenen a diferents regions de
Colòmbia, Marroc i Romania.
Alguns exemples de projectes de codesenvolupament tutelats per Pagesos Solidaris:
Al Marroc:
Centre de Formació Al Mostakbal a Sidi Yamani (Asilah). Amb l’objectiu de fomentar l’autonomia personal, social i econòmica de les dones de Sidi Yamani i possibilitar l’organització entre elles, 5 agents de codesenvolupament, han dinamitzat la creació del centre de formació Al Mostakbal on s’imparteixen cursos d’alfabetització i educació bàsica, de confecció, modisteria, macramé, brodat i xerrades de sensibilització.
A Colòmbia:
Per tal de promoure el desenvolupament rural comunitari s’han posat en marxa iniciatives productives amb l’objectiu que es converteixen en projectes sostenibles que millorin la situació de dones i homes del món rural amb risc d’exclusió socioeconòmica. Entre d’altres, s’ha creat un centre de replega, refredament i comercialització de llet a Guasca (Cundinamarca), s’ha ajudat a la modernització d’un forn i pastisseria de dones (Puerres, Nariño) i a l’organització camperola per a la producció de quinoa (Puerres, Nariño).
ACTIVITAT:
21- Parla amb persones que vénen de països en vies de desenvolupament i pregunta’ls què farien per millorar la situació allí. Segur que tenen idees, escolta’ls i comenta què t’han explicat.Fuente: www.ajuntament.gi/caseta/materialdidactic/192migracionsalmmd.pdf
No hay comentarios:
Publicar un comentario