|
"Quiero hablar de un viaje que he estado haciendo, un viaje más allá de todas las fronteras conocidas..." James Cowan: "El sueño del cartógrafo", Península, 1997.
miércoles, 13 de enero de 2010
Recursos per a les classes de Geografia del professor Josep Pons Granja
lunes, 2 de febrero de 2009
Itinerari pel Poble Nou de Barcelona: 22@, la ciutat postindustrial



1. Visita les pàgines http://catpaisatge.net/educacio/flash/index.php?idm=1&nom=convidat&usr=convidat&pass=convidat&ies=convidats
http://catpaisatge.net/educacio/barcelona/documentacio_barcelona/document_16.pdf (interesant pdf)
2. Llegeix els següents textos:
Ciutat, territori, paisatge: Documents complementaris. Barcelona 22@
Document 1
EL POBLENOU
L’espai que ocupa avui el Poblenou fou durant segles una zona d’aiguamolls, humida i poc
saludable, del municipi de Sant Martí de Provençals. Atrets per la proximitat de la ciutat i la
disponibilitat d’aigua, els empresaris tèxtils van instal·lar les seves fàbriques a la zona al mateix temps que es construïen habitatges per als treballadors. A mitjan segle XIX es va crear el barri del Poblenou prop del mar. El 1897 el municipi de Sant Martí de Provençals es va annexionar al de Barcelona.
A finals del segle XIX el Poblenou era el barri industrial més important de Catalunya. Se
l’anomenava el Manchester català. A començaments del segle XX s’hi van instal·lar indústries d’automoció, arts gràfiques i alimentació. El Poblenou es va mantenir com a barri industrial fins a mitjan segle XX, en què les indústries van anar-se’n a la perifèria perquè necessitaven més espai o perquè eren contaminants. Les antigues naus es van convertir en magatzems i agències de transport.
Després d’un període de decadència, entre 1960 i 1980, el barri es va començar a revaloritzar
gràcies a la construcció de la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics del 1992. Actualment, està
patint un procés de transformació que l’ha de convertir en el principal centre d’indústria
tecnològica i cultural del país. Una nova funció que alguns voldrien que es fes mantenint
l’antiga fisonomia del barri.
El Poblenou ha estat sempre un barri d’obrers i de classes mitjanes; un barri amb molta vida
popular. Hi ha hagut antics moviments associacionistes, cooperatives, locals culturals, etc.
També va ser un dels nuclis de la resistència obrera de la ciutat en l’època de la
industrialització. Els habitatges de la zona no han tingut sempre les condicions desitjades. En
deixar de ser un barri industrial, es va convertir en una zona deteriorada on les fàbriques
abandonades s’ajuntaven amb els enderrocs. La zona més insalubre era la que queda a prop
del mar, on arribaven els col·lectors de les aigües residuals de Barcelona. Les obres de la Vila
Olímpica, Diagonal Mar i les actuals del 22@ han representat un sanejament de la zona però
no deixen de preocupar els antics habitants del barri, que temen que es converteixi en una
zona de luxe on ells no tinguin lloc.
Font: Ciutat, territori, paisatge http://catpaisatge.net/educacio/barcelona/documentacio_barcelona/document_40.pdf
Document 2
EL DISTRICTE TECNOLÒGIC 22@
Actualment, en el món globalitzat, el futur industrial d’una ciutat del món occidental ha
d’incloure la tecnologia, la creativitat i la cultura. És amb aquesta intenció que l’Ajuntament de Barcelona està constituint el districte tecnològic 22@, als terrenys de l’antic barri industrial del Poblenou. El projecte afecta unes 200 hectàrees, unes 115 illes de cases, i està previst que l’execució duri entre quinze i vint anys.
Per poder executar el projecte s’ha hagut de modificar el Pla General Metropolità de l’any 1976, que preveia que aquesta zona només podia ser industrial. Ara, al nou barri, hi poden coexistir totes aquestes activitats:
Indústries, sempre que no siguin activitats industrials molestes, contaminants o
perilloses.
Oficines, universitats i empreses relacionades amb les noves tecnologies, el sector
audiovisual i la recerca biomèdica, i noves indústries relacionades amb el disseny,
l’art o altres elements culturals.
Habitatges. Es mantenen els 4.600 habitatges que existeixen a la zona, se’n creen
de nous, es readapten com a habitatges antics edificis industrials (loft) i es construeixen més de 4.000 pisos socials.
Comerços, excepte grans superfícies.
Equipaments residencials: hotels, apartaments i habitatges de lloguer per allotjar
temporalment el personal que treballi a les empreses de la zona.
Equipaments sanitaris, escolars, esportius i de lleure, per als veïns del barri.
Equipaments per facilitar les activitats d’investigació, formació i difusió del coneixement pròpies d’aquest districte: potents xarxes d’energia i de
telecomunicacions, climatització i recollida neumàtica de residus centralitzada en
illes de cases...
Font: Extret de http://www.bcn.es/22@bcn/cata/presentacion/index.html
Document 3
UN PLA D’INFRAESTRUCTURES AVANÇAT I SOSTENIBLE
Una de les actuacions més importants en la transformació del districte 22@ és el pla
d’infraestructures. Les noves xarxes d’energia, aigua, climatització centralitzada,
telecomunicacions i recollida neumàtica i selectiva de residus procuren l’eficàcia en l’ús de
l’energia i la gestió responsable dels recursos naturals.
El pla preveu l’establiment d’unes xarxes generals que circulen per sota dels carrers i de les
quals surten unes galeries que condueixen els serveis a cada illa de cases. Aquest sistema de
gestió conjunta facilita l’estalvi i resulta molt més còmode per a l’usuari. Posem per cas les
telecomunicacions: la xarxa general, que és de fibra fosca i té molta potència, arriba a tots els
pisos i pot ser usada per totes les companyies. O la recollida de residus orgànics: en aquest
cas, cada usuari llença les bosses de deixalles en uns grans tubs instal·lats a cada planta, on
un sistema de trituradores, situat a sota de l’edifici, en redueix el volum i les transporta cap a
una sala on són recollides periòdicament.
El pla d’infraestructures també té en compte la mobilitat. Es pretén que a partir del 2010 la
meitat de les persones que es desplacin al barri vagin en transport públic, a peu o en bicicleta, i que les que ho facin en vehicle privat disposin d’aparcaments. Per aconseguir-ho, es millora la xarxa de transport públic, es crea una xarxa de carrils bici i s’estableix un sistema de semàfors centralitzat que faciliti el trànsit. D’aquesta manera també s’aconsegueix una millora en la contaminació acústica i mediambiental.
Font: Extret de http://www.bcn.es/22@bcn/cata/presentacion/index.html
Document 4
OPINIONS SOBRE LA TRANSFORMACIÓ DEL BARRI
“A mí que no me toquen Razzmatazz, que es la única sala que todavía programa
música interesante en esta ciudad.” Álex.
“Yo quiero que en el 22@ también haya vida. Que el barrio no se dedique
exclusivamente a oficinas y empresas, y que pueda convertirse en un nuevo barrio
residencial de la ciudad. Hay que abogar por los barrios que viven durante las 24 horas
del día.” Belén.
“Yo espero que gracias al 22@ Barcelona atraiga nuevo capital extranjero empresarial.
Que se especialice en áreas de innovación y que pueda recortar todo lo que le ha
comido Madrid en los últimos años.” Maika.
“Me gusta que se le dé otro aire a la zona industrial de Barcelona. Una ciudad debe
progresar y reinventarse continuamente a sí misma.” Candela.
“Yo lo único que quiero es que no haya tanta especulación como en el Fòrum, que se respete el legado industrial y a los vecinos que han vivido en el barrio toda su vida.” Alicia.
“Jo trobo que tot és millorar. És clar que també estaria bé conservar la part més històrica del barri i, d’aquesta manera, aconseguir un cert contrast.” Pili.
“Em sembla que ja tenim prou modernitat i disseny a Barcelona. No estaria malament pensar a mantenir certs edificis històrics: el contrast amb edificis contemporanis no està
malament. A més, no parla tothom de ‘preservar la memòria històrica’? Molts edificis de
l'Eixample s’estan restaurant mantenint la façana.” Vasari.
“Em sembla una maniobra urbanística d’alt nivell que dissona amb el sentir popular del
Poblenou. Espero que s’aturi aquesta especulació tan gran que s’està produint en
aquest barri de Barcelona.” Joan Carles.
Font: Extret del fòrum d’Internet Què et sembla i què n'esperes del districte 22@? (Respostes,
15 i 16 de setembre de 2005)
Document 5
UN BARRIO DE MONO Y CORBATA
La llegada de empresas “limpias” al Poblenou hermana a ejecutivos y obreros. Las grúas y las zanjas se han hecho habituales –el polvo y el ruido también– en las calles del Poblenou, un barrio en plena transformación. Los monos con grasa o cemento de los obreros empiezan a mezclarse con las corbatas de los ejecutivos de grandes empresas de producción
limpia o no contaminante.
“(...) se nota un cambio de aire”, comenta Aurora López, directora de Urbanismo de la sociedad municipal 22@ que conoce cada uno de los edificios y el futuro que se les viene encima. “Se palpa la actividad. Donde se ha instalado T-Systems (uno de los ejemplos más citados por los responsables del proyecto) trabajaban dos o tres personas y ahora hay casi mil. Y que se hayan rehabilitado tantos edificios indica que la gente cree en esto.” Pere, propietario de un bar: “He ampliado de cara a las expectativas creadas por el 22@. De momento funciona (...).
La zona queda desangelada por la tarde. Cuando construyan viviendas…” La propietaria de
otro bar: “Por ahora hemos perdido (...), en este solar había empresas, casi 8.000 personas.
Las empresas se han ido todas. (...). Ahora nos toca aguantar, porque dentro de tres o cuatro
años esto será guapísimo.”
Están proyectados más de 4.000 pisos de protección oficial (...). El presidente de la asociación de vecinos del Poblenou habla de una renovación a dos velocidades. “Es un invento que ya veremos si acabará bien (...). El 22@ es una idea muy debatida, que la asociación y las entidades apoyamos en su día por la promesa de viviendas protegidas, equipamientos, zona verde y el mantenimiento de la actividad industrial, que es la identidad del barrio.” Pero, matiza, la parte social no se consolidará hasta el 2010 o 2012 (...), se entregarán este año, unas 70.
“Hay una actividad frenética en la construcción de oficinas y hoteles, mientras que el ritmo es muy lento en equipamientos y pisos de protección.” Tampoco tiene tan claro que se hayan
ganado lugares de trabajo (...): “El Ayuntamiento aún no nos ha dado las cifras.”
Font: Francesc Peirón. La Vanguardia, 8 de febrer de 2006.
Document 6
RECUPERAR EL PATRIMONI INDUSTRIAL I PRESERVAR LA VIDA DEL BARRI
La major part del barri estava ocupada per grans naus industrials, algunes de les quals
ocupaven més d’una illa de cases. Moltes d’aquestes naus s’havien construït seguint les
normes del modernisme i d’altres, seguint diversos estils industrials. En aquest antic paisatge
industrial criden especialment l’atenció les altes xemeneies de les fàbriques modernistes.
Entre les fàbriques s’hi havien construït cases de treballadors. Al llarg d’alguns dels carrers més importants, com ara el carrer Pere IV i l’entorn al nucli més urbanitzat, la rambla del Poblenou, s’alcen cases de pisos d’estil modernista i alguns petits xalets on vivia la burgesia local.
La notable vida associativa del barri també es nota en el plànol urbanístic amb la presència
d’edificis com ara el Casino del Poblenou, l’entitat més representativa del barri, situat a la
Rambla, i el local associatiu de les Flors de Maig. Aquest era l’aspecte del barri abans de les
transformacions urbanístiques.
La construcció dels nous barris ha aixecat una important polèmica entre els defensors de
l’enderrocament total dels edificis antics i els que volen que es recuperi una part de l’antic teixit urbà i del patrimoni industrial. En el cas de l’edificació de la Vila Olímpica dels Jocs del 1992, l’Ajuntament de Barcelona va optar per l’enderroc. En el cas del Districte 22@, es va optar pel manteniment i la rehabilitació d’una part del barri. Després de molts enfrontaments i lluites urbanes, i cedint a les pressions de diferents col·lectius, associacions, intel·lectuals i
estudiosos, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit conservar 114 edificis industrials antics i
crear, a l’antiga fàbrica de Can Saladrigues, un centre d’estudi de la cultura industrial.
En totes dues solucions hi ha persones que pensen que els canvis tan importants en un barri
comporten un canvi de població i es lamentena que els barris perdin els seus antics habitants i la manera de viure del passat. Tenen por que els treballadors i les classes mitjanes que
ocupaven el barri es vegin desplaçats pels nous pobladors de més alt nivell adquisitiu, ja que la reconstrucció d’un barri implica la revalorització dels pisos i uns preus de compra o de lloguer molt alts.
Alguna part d’aquest patrimoni que és testimoni del passat del barri està en molt males
condicions, però n’hi ha d’altres que es mantenen en un estat que permet la reconstrucció i
l’habilitació per a noves funcions. Això és el que es fa amb antigues fàbriques que es
converteixen en pisos taller, anomenats lofts, o amb fàbriques que canvien les produccions
però mantenen el seu aspecte anterior.
Font: Ciutat, territori, paisatge http://catpaisatge.net/educacio/barcelona/documentacio_barcelona/document_40.pdf
3. Utilitza la informació dels documents anteriors per comentar les següents imatges:































martes, 2 de diciembre de 2008
Cerdà i l'Eixample
i http://www.ietcat.org/htmls04/cerda/museo/swf/museo_cerda.swf
| Perspectiva del projecte de 1863 | Comparació Eixample- Ciutat Vella | Projecte de l'Eixample |
Ildefons Cerdà (1815-1876)
D’origen rural —nascut al Mas Cerdà de Centelles, a uns 50 km al nord de Barcelona—, va ser el tercer fill d’una família emprenedora que comerciava amb Amèrica. Des de jove va mostrar una mentalitat oberta i progressista, i es va llicenciar el 1841 a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Madrid, on predominaven les idees liberals. Havia rebut anteriorment la influència de les idees de Cabet i del món utòpic del seu Voyage en Icarie (1840) a través de la seva amistat amb Narcís Monturiol,inventor del submarí Ictíneo. Com a membre del Cos d’Enginyers el van destinar a diferents llocs abans d’establir-se a Barcelona (1848), on es va casar amb Clotilde Bosch. Gràcies a la mort dels seus germans va heretar un patrimoni considerable, que li va permetre demanar l’excedència del cos de funcionaris i consagrar-se, a títol personal, als estudis urbanístics i també a la política (va ser diputat per Barcelona a les Corts espanyoles, conseller municipal de Barcelona, vicepresident de la Diputació Provincial…). El 1876, després d’una vida dedicada a la creació d’una nova ciutat, encara avui model extraordinari de caràcter i valor universals,va morir d’una malaltia cardíaca a Caldas de Besaya (Santander).
La Barcelona emmurallada
L’inici de la industrialització va provocar una forta immigració que va fer insuficient el nucli urbà barceloní encerclat de muralles. L’asfíxia creixent i la degradació de la qualitat de vida van provocar un moviment de protesta. «¡Fora les muralles!» va ser el crit de guerra que va recollir el governador Pascual Madoz, amic de Cerdà i afí al seu ideari, quan va ordenar la seva demolició (1854), molt ben rebuda per la població. La vella ciutat havia arribat a una densitat extraordinària (890 habitants/hectàrea davant dels 90 de Londres, els 350 de París i els 380 de Madrid), que s’ofegava en edificis de 6 pisos sobre un viari medieval amb carrers de 4 metres d’amplada mitjana i on el carrer Ample no arribava a 8 metres.
La gestació del Projected’Eixample
Cerdà havia rebut l’encàrrec del Ministeri de Foment d’aixecar el plànol topogràfic del Pla de Barcelona, àmplia superfície on estava prohibit edificar per raons estratègiques. Paral·lelament, i pel seu compte, va redactar una Monografía de la clase obrera (1856), anàlisi estadística completa i profunda sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou precís: la ciutat era «mesquina» i no apta per a «la nova civilització», caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i al transport (terrestre i marítim). Una nova civilització que s’havia de definir,segons Cerdà, per «la mobilitat i la (tele)comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).
El canvi de paradigma necessitava un nou tipus de ciutat i Cerdà va començar,sense cap encàrrec, a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, Projecte original de Reforma i Eixample de Barcelona (1859) Perspectiva de la reelaboració de l'any 1863 del Projecte d'Eixample de Barcelona de l'any 1859 és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.
El «Proyecto de Reforma y Ensanche de Barcelona» (1859)
La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, els principis teòrics de la Revolució Francesa i els diferents moviments utopistes deixen les seves empremtes en el pensament cerdanià. Els criteris i objectius, explícits o implícits,del Projecte per a Barcelona traspuen humanisme per totes bandes i la igualtat, la llibertat (la intimitat) i la cohesió social són els fonaments essencials de la seva praxi. La ciutat «igualitària» (integralment igualitària) és en síntesi l’objectiu buscat. Com ho és, també, l’equilibri entre els valors urbans i els avantatges rurals.
«Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural» és el missatge llançat al començament de la Teoria General. Dit d’una altra manera, el seu propòsit és donar prioritat al «contingut» (les persones) per sobre del «continent» (les pedres o els jardins). La forma, tema tan obsessiu en la majoria de plans, no és més que un instrument, si bé de màxima importància, però sovint massa decisiu i a voltes prepotent. La màgia de Cerdà consisteix a engendrar la ciutat a partir de l’habitatge.
La intimitat del domicili es considera una prioritat absoluta i, en un temps de famílies nombroses (tres generacions), fer possible la llibertat de tots els membres es podria considerar utòpic.
Cerdà creu que l’habitatge ideal és l’aïllat, el rural. No obstant això, els enormes avantatges de la ciutat obliguen a compactar, essència del fet urbà, i a dissenyar un habitatge que permeti el seu encaix en un edifici plurifamiliar en altura, i gaudeixi, gràcies a una acurada distribució, d’una doble ventilació pel carrer i el pati interior de la «mançana». La carícia del sol està assegurada en tots els casos.
La segona gran aportació fou una classificació primària del territori: les «vies» i els espais «intervies». Les primeres constitueixen l’espai públic de la mobilitat, de la trobada, del suport a les xarxes de serveis (aigua, sanejament, gas…), l’arbrat (més de 100.000 arbres al carrer), l’enllumenat i el mobiliari urbà. Els «intervies» (illa, mançana, bloc o quadra) són els espais (100x100 m) de la vida privada, on els edificis plurifamiliars s’apleguen en dues rengleres al voltant d’un pati interior a través del qual tots els habitatges (sense excepció) reben el sol, la llum natural, la ventilació i la joie de vivre, com demanaven els moviments higienistes.
La vialitat s’organitza en forma de xarxa ortogonal i homogènia, com a instrument d’una volguda ciutat igualitària i funcionalment eficient. La retícula, tret identificador de l’Eixample, no la inventa Cerdà (encara que la racionalitza al marge de l’especulació del sòl o de la manca de coneixements dels colonitzadors). Més que un error és una ofensa considerar la trama regular com l’única o la més important aportació de Cerdà. La xarxa viària cohesiona, articula i homogeneïtza laciutat. És el suport estable d’unes edificacions amb variants, amb oscil·lacions en alçada i profunditat.
L’escriptor català Josep Pla va definir l’Eixample «com un caos sobre un tauler d’escacs». És justament en l’interfase del caos i l’ordre on sorgeix i es manté la vida (i la llibertat).
Sense entrar en detalls històrics, davant del 17% d’espai vial de la ciutat emmurallada, a l’Eixample se’n proposa el 34% (quaranta anys abans de la invenció de l’automòbil), amb carrers d’una amplada mínima de 20 metres i en contacte amb la Ciutat Vella.
Segons el seu esquema ideal, les «vies transcendentals» (Gran Via, Diagonal i Meridiana) havien de permetre la connexió de la ciutat amb l’exterior i agrantir la connexió de Barcelona amb la «vialitat universal» (140 anys abans de la «globalització»).
Més interessant i sorprenent és el repartiment a parts iguals de l’espai del carrer entre vianants (dues voreres de 5 metres) i carruatges (calçada de 10 m). Per facilitar els diferents moviments als encreuaments es dobla la superfície vial mitjançant uns «xamfrans» generosos que retallen les mançanes quadrades i les converteixen en octogonals.
Mil dos-cents encreuaments similars a places permeten avui les operacions de càrrega i descàrrega sense interferir la fluïdesa del trànsit.
El ferrocarril arriba soterrat al centre de la ciutat i connecta les estacions entre si i amb el port. Fou, de fet, el detonant de la idea d’un gran eixample (sis vegades la ciutat vella) per respondre al repte d’un creixement previsible impulsat per la indústria i fet possible gràcies al transport mecanitzat.
Per completar la configuració igualitària de la ciutat i el caràcter humanista de la proposta, es reparteixen homogèniament pel territori els equipaments (hospitals,escoles, mercats, esglésies…), les places i les zones verdes, amb dos grans parcs als extrems i un parc urbà en cada «districte» (format per 10x10 illes).
Com a aportació decisiva per a l’aplicació del Projecte, Cerdà va proposar (i després va impulsar personalment) les bases jurídiques i econòmiques que, mitjançant la tècnica alemanya de la reparcel·lació, van permetre finançar el Pla i transformar en parcel·les urbanes les propietats del parcel·lari rural aleatori i els camins de la història en una trama regular de carrers que encara avui és altament eficient per a vianants i automòbils.
De les crítiques als entrebancs i alreconeixement final
El primer entrebanc va sorgir per una qüestió de competències. El pla abastava cinc municipis i no el podia aprovar l’ajuntament de Barcelona. Segons la legislació de l’època, el tràmit corresponia al govern central. L’ajuntament va reaccionar contra el que considerava una intrusió política i va convocar un concurs el mateix any 1859 de l’aprovació inicial del Pla per Madrid. L’àmbit, molt més petit, coincidia amb els límits del terme municipal de Barcelona. El projecte guanyador, d’Antoni Rovira Tries, era en tots els sentits molt menys ambiciós i innovador que el Pla Cerdà. El 1860 el govern central, això no obstant, es va ratificar en la seva postura i va aprovar definitivament el Pla, amb unes prescripcions que el mateix Cerdà va incorporar (1863) al projecte primitiu.
Les crítiques més dures provenien de la forma, sense cap atenció als aspectes socials i funcionals. Durant molts anys (encara ara), s’acusava el Pla de «monòton». Cerdà es defensava argumentant que la diversitat i la forma corresponien als arquitectes. En aquest sentit, es pot dir que la millor arquitectura (sobretot l’esclat del Modernisme) es troba a l’Eixample, amb obres tan rellevants com la Pedrera, la Sagrada Família o la Casa Batlló d’Antoni Gaudí (declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO), la Fundació Antoni Tàpies de Domènech i Montaner o la Casa de les Punxes i la Casa Ametller de Puig i Cadafalch.L’aplicació del Pla fou lenta i difícil, enmig d’una hostilitat evident. Els propietaris del sòl consideraven excessivament generosa la superfície dedicada als espais d’interès col·lectiu.
Urbanitzar en un territori despoblat comportava unes càrregues econòmiques que no volien assumir. Va començar una batalla, amb Cerdà al capdavant, contra les modificacions preteses.
De manera menys visible, a través de les ordenances i sense afectar els plànols, es va estendre la possibilitat de tancar totes les mançanes, si bé conservant com a espai verd el pati interior,que més endavant es permeté edificar en planta baixa, tot respectant els «forats» interiors (50x50 metres) que encara avui constitueixen 1.200 places invisibles per donar llum i ventilació als habitatges. Durant un segle, lentament però progressivament, posteriors degradacions augmenten l’edificabilitat autoritzada al principi, que s’arriba a multiplicar per 10.
La recuperació
La recuperació va començar a la dècada dels setanta del segle XX, primer amb la supressió legal dels sobreàtics i després, de manera més radical amb l’aprovació del Pla General Metropolità (1976), encara vigent, que rebaixa l’edificabilitat de 10 a 6 vegades la inicial de Cerdà, recupera molts espais d’interès col·lectiu i redueix significativament la densitat urbana legalment possible.
Com ensenya la semiòtica, l’Eixample Cerdà envia missatges subliminars capaços de modelar una societat catalana més cohesionada, més igualitària i amb més empenta per competir amb les grans capitals estatals. L’Exposició Universal de 1888, l’Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics d’estiu de 1992 i altres esdeveniments, col·loquen Barcelona en el mapa i provoquen una atracció creixent de visitants que, al marge de contemplar les noves actuacions, descobreixen l’Eixample com una ciutat amb menys contradiccions i més qualitat de vida que moltes altres que tenen més monuments o més riquesa.
Què no es pot deixar de mirar?
La quadrícula no cal mirar-la, es veu espontàniament. No obstant això, des del punt de vista urbanístic, convé parar una atenció especial a l’equilibri vianants-automòbils; les voreres generoses en arbres; els traçats en retícula de carrers de direcció única; les grans avingudes «transcendentals»; els passeigs, les rambles i els xamfrans per a la càrrega i descàrrega sense interferir «la continuïtat del moviment» i facilitant la visibilitat; les places; els parcs; façanes diverses amb els seus balcons; les portes sovint de disseny extraordinari...
lunes, 7 de enero de 2008
Història de Barcelona.

















La gent que habitava la plana de Barcelona durant els segles IV, III i II a. C s'anomenaven ÍBERS.
Els Íbers estaven formats per diferents pobles:Cossetans, Ilercavons, Lacetans, Ilergets, Ausetans, Indigets, Bargusins, Laietans...
En aquella època els Laietans de Barkeno es dedicaven al comerç: oli d'oliva, olives... productes mediterranis que comerciaven amb els grecs.
L'any 15 a. de C., a l'època de l'emperador August, es funda la "Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino", o el que és el mateix: BARCINO.
Més tard, entre el 270 i 310 dC s'aixeca el recinte amurallat (sobre els restes d'una muralla anterior, les de Barkeno).
Ataulf, successor d' Alarico, es va casar amb Gala Placidia a Narbona i quatre anys més tard, perseguit per generals romans, es va refugiar a Barcino, on va instal.lar la seva cort.
La Marca Hispànica o els primers comtats catalans
S'ampliarà la muralla cap al barri de Ribera.
L'Hospital dels Mesells que era una leproseria. La lepra va ser durant tota l'edat mitjana una malaltia temuda, maleïda, només el seu nom ja esgarrifava. Era la "malaltia". Els leprosos eren marginats socials; la por d'infectar-se de la lepra, tinguda per incurable i contagiosa, els confinava fora de les ciutats. L'Hospital dels Mesells es va fundar el segle XII i fora de les muralles, però quan es va construir la tercera muralla l'hospital va quedar inclós dins del Raval.
Per tant el segle XVI i XVII va ser una època de crisis tant econòmiques com polítiques.
Les fàbriques del Raval tenien la casa-fàbrica:en aquests edificis els patrons vivien en els primers pisos, més espaiosos, i els obrers vivien en els pisos més alts.
Actualment encara es poden veure alguns d’aquests edificis al carrer de la Riereta, en els números 35 i 37 d’aquest carrer, vora la cantonada amb Sant Pau, s’hi trobava la fàbrica "Hilaturas Tous".
A Catalunya la Revolució Industrial comença en el segle XIX. La indústria més important va ser la tèxtil, que es va anar especialitzant a diferents llocs: La seda es fabricava a Barcelona, Manresa i Reus, mentre que a Sabadell i a Terrassa i Barcelona s'hi feia llana. Les filatures de cotó cada vegada eren més importants.
Els nens i les dones cobraven menys que els homes.
A mediados del siglo XIX, Barcelona era la principal ciudad industrial de España. El continuo movimiento inmigratorio trajo como consecuencia la aprobación del Plan Cerdá, en 1858, que buscaba solucionar de forma ordenada el crecimiento urbano de la ciudad.
El plano ortogonal diseñado por Ildefonso Cerdá distribuía las viviendas en retículas cuadradas de 133 mts de lado, con un patio de manzana interior y un jardín. Todo el Ensanche estaría atravesado por dos avenidas diagonales concebidas como vías de comunicación rápidas.
Característiques del Projecte
Es conserva el casc antic que s'articula amb la ciutat nova o Eixample mitjançant amples eixos viaris: la Diagonal, els eixos de la Reforma, el passeig de San Juan i les rondes.
Es comunica l'Eixample amb el mar mitjançant l'avinguda del Paral·lel i s'obre la sortida cap el Nord a través de la Meridiana.
Es dóna més amplada als carrers Urgell i Balmes per acollir els transports públics.
Contempla la construcció del canal per desviar les aigües de muntanya i la gran estació de ferrocarrils.
FONT: http://www.xtec.cat/~mbazan/quadrat_or/caracteristiques.htm
Per completar la història de Barcelona al llarg dels segles XIX, XX i XXI
LA HISTORIA DE BARCELONA (EN CASTELLANO)
FONT: http://www.astrogea.org/asteroides/barna/la_historia.htm
Los primeros testimonios de población humana en el territorio que hoy en día configura la ciudad de Barcelona se remontan a unos 4000 años atrás, a fines del neolítico (2000 a 1500 a.C.). De los siglos VII a VI a.C. existen relatos que citan la existencia de poblados de las tribus layetanas (iberos). En esta época también parece haber habido una colonia griega (Kallipolis), aunque los historiadores no se ponen de acuerdo en cuanto a su emplazamiento exacto. Durante la segunda guerra púnica fue ocupada momentáneamente por los cartagineses, aunque pronto se asentaron los romanos.
Escudo histórico de Barcelona formado por cuatro cuarteles, dos con la cruz de san Jorge y dos con la enseña de los condes de Barcelona. El origen de la enseña condal (la senyera) se ignora, aunque ya aparece en el sepulcro de Ramon Berenguer II, muerto en 1082.
Historia de Barcelona en Wikipedia, la enciclopedia libre
1 Orígenes
1.1 Leyendas sobre la fundación
2 Barcelona romana
2.1 Barcino
2.1.1 Sistema de gobierno
2.1.2 Murallas
2.1.3 Foro
2.1.4 Templo
2.1.5 Acueductos
2.1.6 Necrópolis
3 Barcelona paleocristiana
4 Barcelona visigoda
4.1 La ciudad durante el periodo visigodo
5 Barcelona musulmana
6 Barcelona carolingia
6.1 Entrada y poder de los francos
6.2 El ataque de Almanzor
6.3 La ciudad durante los primeros condes
7 Edad Media
8 Edad Moderna
9 Del siglo XIX al XX: Crecimiento geográfico, Exposiciones Universales y clubs deportivos
10 1936-1939: Guerra Civil
11 1939-1975: Franquismo
12 1976-1992: De la llegada de la Democracia a los Juegos Olímpicos
13 La Barcelona actual
14 Evolución demográfica
15 Grandes acontecimientos internacionales en la historia de Barcelona
16 Enlaces de interés
17 Referencias
18 Enlaces externos
Orígenes
Leyendas sobre la fundación
Barcelona romana
Desde el año 218 adC hasta el siglo I adC la información es escasa. La entrada de la Antigua Roma, por entonces una República, en la península Ibérica para contrarrestar el poder de los cartagineses acabó por devenir en el inicio de la conquista que duraría hasta el 19 adC, año en que César Augusto daría por concluido el control de la península. La prolongación de esta conquista se debió a la fuerte resistencia que expusieron los pueblos del interior y del norte (Guerras Cántabras). Las ciudades ya dominadas del noroeste peninsular sirvieron de base para llevar a cabo la empresa. Barcino se benefició de estos hechos aunque con discreción bajo la superioridad de otras ciudades como Tarraco o Caesaraugusta.
Barcino
En la refundación de César Augusto, Barcino toma la forma urbana de castrum inicialmente y oppidum después, con los habituales ejes organizadores Cardus Maximus y Decumanus Maximus y un espacio central o foro asentado sobre el montículo Mons Taber (25 msnm), ya ocupado por la presencia layetana. El conjunto estaba amurallado, con un perímetro de 1,5 km y protegiendo un recinto de 12 ha.
Sistema de gobierno
La curia municipal (ordo decuriorum), formada por un centenar de miembros (curiales), era una asamblea que trataba todos los aspectos de poder de la ciudad (políticos, administrativos, judiciales). La curia se renovaba cada 5 años, aunque para poder ejercerla se requería ser un hombre libre, poseer patrimonio... Dos representantes presidían la curia por un año, y disponían de poder civil, criminal y hasta militares. Los ediles (ædiles) vigilaban las calles e instituciones públicas. Otros funcionarios, elegibles cada 5 años, se encarcaban del censo, patrimonios, finanzas, cultos ordinarios (sacerdotes o pontífices) o imperiales (sevires augustales) entre otras actividades.
Murallas
Como ciudad de origen castrense, la fortificación de la plaza se protegía mediante una muralla. La primera muralla de Barcino, y primera de Barcelona, de fábrica sencilla, se comenzó a construir con la denominación de Colonia en el siglo I adC. La primera muralla tenía pocas torres, sólo en los ángulos y en las puertas del perímetro amurallado.
Templo
El templo de Barcino estaba dedicado a Augusto, primer emperador y fundador de la Barcino romana. Fue construido pocos años después de la fundación de la ciudad, probablemente a principios del siglo I dC. Era un edificio de planta rectangular, sobre podium, hexástilo y períptero, de unos 35 metros de largo por 17,5 de ancho, unas dimensiones considerables para la ciudad. Entre la columnata de orden corintia se situaba la cella, un habitáculo que contenía la imagen o escultura del emperador Augusto, accesible desde el foro. Las ceremonias no se hacían en el interior del templo sino en el exterior, en el mismo forum, hacia la fachada principal del templo. Parece que, además del Templo de Augusto, el conjunto estaba presidido por uno o dos templos menores más.
Acueductos
Dos acueductos conducían las aguas hacia Barcino. Uno de ellos traía el agua que caía desde Collserola, al noroeste, y otro desde el norte, tomando agua del río Besós. Ambos acueductos se unían enfrente de la puerta decumana de la ciudad (orientada hacia el noroeste, y actual plaza Nova). El agua era utilizada tanto para usos domésticos como para los baños públicos, que exigía gran cantidad de este recurso. Trascurrido su uso, una red de cañerías y alcantarillado expulsaba el agua hacia el mar.
Necrópolis
Barcelona paleocristiana
Barcelona visigoda
El sucesor de Alarico, su hermanastro Ataúlfo, arriano, se casó con Gala Placidia en 414 tras haberla secuestrado en Roma y dirigió a los visigodos entre 410 y 415. Tras el saqueo de Roma, los visigodos se asentaron al sur de la Galia, pero con la constante presión de los ejércitos romanos (410-414, derrota en Narbona) tuvieron que cruzar los Pirineos, entraron en la Tarraconense y establecieron en Barcino una modesta corte. La capitalidad apenas duró unos meses, pues Ataúlfo murió asesinado en su palacio de la ciudad por el esclavo Dubius de Sigerico o Barnolfo, enemigos de Ataúlfo. Le siguió Sigérico (por 7 días) y después Walia. Hacia 416 se les permite entrar en Hispania para controlar a los otros pueblos bárbaros establecidos, en calidad de fœderati de Roma. Walia reconquistó gran parte de la Hispania por lo que el emperador Flavio Honorio permitió a los visigodos, bastante romanizados ya (o "civilizados"), acceder a la Aquitania y la Gallia Narbonensis a partir de 417 para establecer su territorio. Wallia estableció corte estable en 417 en Tolosa.
Algunos usurpadores de Roma, como Máximo de Hispania (409-411 y/o c. 418-422) contra Honorio y Sebastián (444), escogieron como capital Barcelona. Máximo llegó a acuñar moneda de carácter imperial (y no provincial).
Durante el reinado de Eurico (466-484), se declara el reino de los visigodos independiente de Roma. Finalmente, tomó la Tarraconense (470-475, y forzó con Odoacro deponer al último emperador romano de Occidente, Rómulo Augústulo en 476.
A la muerte de Alarico II contra los francos en 507, su hijo ilegítimo y sucesor Gesaleico replegó su reino y lo concentró en Hispania. Su reino duró hasta 511 e hizo capital del territorio a Barcelona. Le sucedió Amalarico y la regencia de Teodorico el Grande que establecieron corte en Narbona. Su sucesor, Teudis, volvió a establecer la corte en Barcelona, hasta el año de su muerte en 548. Finalmente, tras sedes poco estables, Leovigildo fijó capital estable en Toledo en 573. Una rebelión iniciada por el duque Paulo por hacerse con el poder a título de rey en Narbona en 673 incluyó aproximadamente los territorios de Septimania y Cataluña, y por tanto, Barcelona, aunque fue apaciguada por el rey visigodo Wamba. Su reinado duró hasta 680 y le siguió Ervigio que reformó el Liber Iudiciorum y promulgó reformas contra los judíos. El estado visigodo se derrumbó con el desembarco musulmán de Gibraltar en 711.
La ciudad durante el periodo visigodo
Ya desde el final del imperio la ciudad había destacado en la Tarraconense, y parece que tuvo bastante importancia entre los visigodos por establecer corte y capital en varios periodos (Ataúlfo, Máximo, Gesaleico, Teudis). Las causas parecen ser la fortaleza de su muralla, los ejes de comunicaciones y un posicionamiento fronterizo de la Hispania, cercano de la Galia y de los ostrogodos en los territorios que iban restando del Imperio en la actual Italia.
En general, el periodo visigodo en Barchinona es bastante desconocido. Parece que la ocupación del territorio por los visigodos fue pacífica y que los ciudadanos no abandonaron la forma de vida romana y paleocristiana de forma agresiva, en parte porque los visigodos también estaban bastante romanizados. En la ciudad, los visigodos no constituyeron una población importante, y solo ocuparon puestos de poder como la guarnición militar y las autoridades. Estas autoridades fueron el conde (comes civitatis), y su vicarius que ejerció el poder civil y militar tanto en la ciudad como en el territorium (considerado un área mayor que el territorium romano) y el obispo, responsable del ámbito religioso. Se considera un periodo de prosperidad económica (especialmente a finales del siglo VI) debido a la influencia que mantuvo y a las monedas acuñadas en la ciudad. Fue ceca de Leovigildo, de monedas de oro de imitación bizantina y de otros sucesores hasta Witiza, que derivadon en monedas propiamente visigodas.
Los primeros visigodos que ocuparon la ciudad eran arrianos, mientras que la ciudad, por tradición hispanorromana era católica. A los indígenas se les toleró la religión, aunque les obligaron a trasladarse de su templo mayor, la Basílica para oficiar en la iglesia de San Justo. Los visigodos transformaron la basílica en catedral arriana. Incluso durante el obispado de Nebridi se celebró un concilio católico de la província eclesiástica de la Tarraconense (540). Leovigildo persiguió a los católicos para convertirlos en su fe arriana aunque posteriormente su hijo Recaredo hizo de la religión católica la oficial del territorio visigodo (589). Un Segundo Concilio católico se celebró en Barchinona en 599 en la Iglesia de la Santa Cruz, bajo el obispado de Ugern.
Hay pocos restos del periodo visigodo, en que la ciudad se mantuvo intramuros. Se conocen restos de un palacio edificado en el siglo V sobre el antiguo foro romano, posteriormente palacio episcopal. Otro palacio, tal vez donde fuera asesinado Ataúlfo, se descubrió bajo la actual Sala del Tinell, en la actual Plaza del Rey (Ciutat Vella), donde también se descubrió una necrópolis de la época (siglos VI-VII). También es posible ver la planta de la basílica paleocristiana del siglo IV, junto a la catedral actual.
Durante el período visigodo el nombre de la ciudad toma diversas formas posibles, surgidas de la voz latina Barcino. Siguiendo las declinaciones latinas, se encuentran textos con las grafías Barcinone, Barcinonem, Barcinonam, Barcinona. En ocasiones aparece con una hache intercalada, como en italiano actual, para representar el sonido /k/, siguiendo la antigua pronunciación latina original. Así, aparece como Barchinona, Barchinonam, Barchinone. Con el tiempo, las declinaciones fueron desapareciendo pero se mantuvieron esas formas, en detrimento de la original romana Barcino como nombre de la ciudad. Actualmente, para referirse a aquel periodo de la ciudad, suele referirse también por el genérico Barchinona.
Barcelona musulmana
Sadun viajó a Aquisgrán en 797 para solicitar ayuda contra el Emirato de Córdoba (entonces bajo el control de Al-Hakam I) a Carlomagno, al que ofreció la ciudad. Éste envió a su hijo Ludovico Pío que, junto a otros nobles pretendía tomar la ciudad pacíficamente, ya en otoño de 801. Sadun no cumplió su palabra y se negó a entregar la ciudad, por lo que los francos atacaron la ciudad de Barcelona. El asedio fue largo y Sadun escapó en busca de ayuda de Córdoba. Fue capturado, y tomó el poder Harun, último valí de Barcelona. Partidario de seguir defendiéndose del ataque franco, fue destituído por sus allegados y entregado a los francos probablemente el 3 de abril de 801.
El poder musulmán en la ciudad duró algo más de 83 años. Durante la ocupación musulmana, la ciudad fue conocida como برشلونة, Barshiluna (entre otras transliteraciones como Medina o Madinat (مدين) Barshaluna, Bargiluna, Barxiluna).
Barcelona carolingia
Entrada y poder de los francos
Tras la entrada solemne y pacífica en la ciudad el 28 de diciembre, Ludovico designó a un godo local, Bera, como conde (comes) de Barcelona. Recibió también el título de marqués al hacerse cargo del territorio fronterizo o marca (Marca Hispánica). El obispado pasó a depender de la sede metropolitana de Narbona. A pesar de estos cambios, la ciudad pudo mantener un régimen en el que se mantuvo el derecho propio visigodo. En 815, un ejército comandado por Ubayd Allah, tío de Al-Hakam I, se dispuso a conquistar la ciudad, pero antes de atacarla un ejército godo reclutado por Bera frustró el intento y obligó a los atacantes a retirarse. A la muerte de Odilón, conde de Gerona (que incluía los pagus de Besalú y Ampurias) Bera recibe el poder sobre esos territorios. Hacia 820 Bera y sus seguidores godos se sublevaron contra el poder carolingio y finalmente, es depuesto y sus territorios pasan a manos del conde Rampón.
En 827 tropas musulmanas volvieron a asaltar la ciudad sin éxito. Sin embargo, varios años después, en 852 los musulmanes, probablemente bajo el mandato de Abd al-Karim ben Mugith toman la ciudad como represalia por la muerte a cargo de ciudadanos barceloneses de su aliado Guillermo de Septimania, y enemigo de Alerán, conde durante la toma de la ciudad. Devastaron la ciudad durante la batalla, en la que Alerán debió morir en combate. De nuevo en 861, bajo el conde Hunifredo, tropas musulmanas atacaron Barcelona tras un tiempo de tregua. Conquistaron territorios próximos y asediaron la ciudad, aunque Hunifredo debió negociar y consiguió renovar la tregua, aunque bajo el consentimiento de Carlos el Calvo, rey de Francia y aceptada por Mohamed I, emir de Córdoba.
El ataque de Almanzor
La ciudad durante los primeros condes
Los judíos formaban una comunidad importante que se asentaba en el Call, y disponían de un cementerio en Montjuïc. Ellos constituían un núcleo activo que se dedicaba a la medicina, el comercio, la pequeña industria, y potenciaron las relaciones con al-Andalus. El ámbito marítimo estaba a manos de los cristianos y se desarrolló comerciando entre varios puertos mediterráneos musulmanes.
El desarrollo de la agricultura en el llano de Barcelona se fraguó en la construcción, a mediados del siglo X y seguramente por el conde Miró de dos canales de agua que dirigían las aguas del río Llobregat y del Besós a las inmediaciones de la ciudad. La del Besós era conocida como rec comtal o Regomir y era paralela a la strata francisca, una vía que suponía una variante de la antigua Via Augusta romana, y que fue construida por los francos para aproximar mejor la ciudad al centro del imperio carolingio.
Edad Media
Edad Moderna
Sin embargo, desde el siglo XIV la ciudad entró en un periodo de decadencia que, con altibajos, se prolongaría a lo largo de los siglos siguientes. Las tensiones derivadas de la unión dinástica con Castilla, iniciada con el matrimonio entre Fernando de Aragón e Isabel de Castilla, alcanzó su momento álgido con la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y más tarde, con la Guerra de Sucesión (de 1706 a 1714), que significó la desaparición de las instituciones propias de Cataluña.
La recuperación económica iniciada a finales del siglo XVIII y la industrialización en el siglo XIX propiciaron que Barcelona volvería a convertirse en un importante centro político y cultural.
Del siglo XIX al XX: Crecimiento geográfico, Exposiciones Universales y clubs deportivos
A nivel social, a finales del siglo XIX los barceloneses vivieron en primera persona la proliferación de nuevas formas de vida, ocio y relación social que tenían en el deporte y la práctica de actividad física su máxima expresión. En los últimos años del siglo la ciudad vio nacer una gran cantidad de clubs de natación, tenis o fútbol que tendrían una gran importancia, en el siglo XX, en la vida social de los barceloneses, y en la proyección exterior de la ciudad. Clubs como el FC Barcelona (fundado en 1889), el RCD Espanyol (fundado en 1900), el Real Club de Tenis Barcelona o el Club Natació Barcelona cobraron enseguida una gran popularidad en la ciudad, y convirtieron a Barcelona en la gran capital del deporte español de principios del siglo XX.
En 1904 se anexionó a Barcelona un nuevo municipio independiente: Horta. Y en 1921 se unió Sarrià.
Exposición Internacional de Barcelona de 1929
En 1929 organizó una nueva Exposición, esta vez Internacional, gracias a la cuál se urbanizó toda la zona de la Plaza España, y se construyeron los pabellones donde hoy está la Feria de Barcelona. La Exposición de 1929 también fue el pretexto para construir el Metro de Barcelona, inaugurado inicialmente en 1924, y ampliado en 1926 con el servicio del "Metro Transversal" entre Bordeta y Catalunya (actual L1) que fue construido con motivo de la Exposición, uniendo el centro de la ciudad con el recinto de la exposición, en Plaza España y Montjuïc.
1936-1939: Guerra Civil
En Barcelona se vivió un proceso revolucionario mediante el cual gran parte de las empresas y servicios fueron colectivizados por sindicatos como la CNT y la UGT. La autoridad del Gobierno de la República y la Generalidad de Cataluña era teórica, controlando de forma efectiva las calles los anarquistas. A partir de los Sucesos de Mayo, la influencia de los anarquistas decreció.
George Orwell, comentó sobre la Barcelona de aquellos días en Homenaje a Cataluña:
Durante la guerra, Barcelona fue bombardeada en diversas ocasiones por las tropas franquistas. El apoyo de la ciudad a las fuerzas republicanas le costó caro a Barcelona, no sólo durante los tres años de guerra, sino durante los treinta y seis años de régimen franquista.
1939-1975: Franquismo
La ciudad fue tomada por el ejército de Franco el 26 de enero de 1939, que abolió la autonomía catalana y sus instituciones políticas, como la Generalidad de Cataluña, y prohibió el uso de la lengua catalana y sus manifestaciones culturales. Barcelona se vio sumida, durante los casi cuarenta años del régimen franquista, en una gran decadencia social y cultural.
1976-1992: De la llegada de la Democracia a los Juegos Olímpicos
La Playa de la Barceloneta y las torres gemelas, símbolo de la Vila Olímpica
Desde finales de los años 70, una vez recuperada la democracia en España, las instituciones catalanas, y las entidades socioculturales, recuperaron la libertad. Barcelona inició un nuevo desarrollo cultural y urbanístico que la ha convertido en la ciudad atractiva que es en la actualidad. En ello tuvo mucho que ver la designación de Barcelona, en 1986, como ciudad organizadora de los Juegos Olímpicos de Barcelona 1992.
Los siete años que transcurrieron entre 1986 y 1992 constituyeron años de gran transformación para la ciudad. No sólo se construyeron los complejos deportivos necesarios (Remodelación del Estadio Olímpico Lluis Companys, Construcción del Palau Sant Jordi, etc...) sino que se llevaron a cabo obras tan importantes como la construcción de las Rondas de circunvalación de la ciudad, la recuperación de las playas y todo el frente Marítimo, la construcción de nuevos barrios como la Vila Olimpica, la mejora del sistema de transporte y modernización del metro, la instalación de la nueva torre de telecomunicaciones de Collserola, la renovación y ampliación del Aeropuerto de Barcelona, la renovación de la flota de taxis, la limpieza de fachadas a los edificios de la ciudad, modernización de hospitales, construcción de polideportivos municipales, la multiplicación de plazas hoteleras, etcétera. Los Juegos, además, internacionalizaron definitivamente la imagen de una moderna Barcelona ante todo el mundo, y recuperaron la ilusión de los barceloneses, orgullosos de su ciudad.
La Barcelona actual
La celebración de un nuevo evento en el año 2004, el Fórum Universal de la Culturas, permitió unos cambios urbanísticos todavía mayores. Se recuperó toda la zona del Besós, hasta entonces poblada de antiguas fábricas en desuso regenerando todo el barrio del Poblenou y construyendo el nuevo barrio de Diagonal Mar. También se pudo construir el puerto deportivo de Sant Adrià, y permitió hacer llegar la Avenida Diagonal hasta el mar. Además, el Fòrum legó a la ciudad nuevos parques y amplios espacios para el ocio de los ciudadanos, nuevas plazas hoteleras de alta categoría, y dos nuevos edificios para exposiciones y congresos que dieron nuevas posibilidades al perfil económico de la ciudad. Después del evento del Fórum, el ayuntamiento ha buscado utilizar el recinto para conciertos, exhibiciones y eventos a fin de atraer más gente al lugar y evitar que la zona quede en abandono. Aún así, al igual que durante su vigencia, durante el año siguiente el lugar no ha sido tan visitado como estaba previsto.
Los profundos cambios experimentados gracias a la celebración de eventos como los Juegos Olímpicos de 1992 y el Fórum del 2004 dejaron una ciudad nueva, cosmopolita y de gran atractivo cultural tanto para los ciudadanos adinerados como para el turismo internacional. El precio que pagaron los barceloneses fue el desorbitado incremento del precio del suelo, que provocó una espectacular alza en el precio de los pisos, situando a Barcelona como una de las ciudades más caras de Europa, con pisos al mismo nivel de precios que ciudades como Madrid o París. Los que no lo pudieron pagar tuvieron que emigrar a otras poblaciones, sienda ésta una de tantas operaciones de limpieza de personas sin recursos económicos de la ciudad.
El reto inmediato de Barcelona es la llegada del Tren AVE (Alta Velocidad Española) a la ciudad, que permitirá viajar a Madrid, por tierra, en poco más de tres horas y, hacia el 2010, enlazará con la red ferroviaria francesa, uniendo Barcelona y París. La llegada del AVE también será el motivo de la construcción de una nueva estación en La Sagrera, que conllevará una importante reurbanización de la zona, con los consecuentes desalojos de las personas sin recursos que viven en la zona. Paralelamente, la ciudad está reurbanizando totalmente el barrio que une a Barcelona y Hospitalet de Llobregat, que dará un aspecto totalmente nuevo a la ciudad en su entrada desde el aeropuerto.
El gráfico y la tabla reflejan el sostenido incremento inicial, por efecto del crecimiento de la industria y de la absorción de núcleos cercanos, la fuerte tendencia al alza hasta el máximo de los años setenta y ochenta, y un posterior decremento de la población, que ha sido absorbida sobre todo por la zona metropolitana (en el sentido amplio de la expresión, que abarcaría hasta las poblaciones del "segundo cinturón"). La tendencia más actual parece ser hacia un repunte moderado (+5,8% entre 2001 y 2005).
Grandes acontecimientos internacionales en la historia de Barcelona
Más información en el artículo: Acontecimientos internacionales en Barcelona.






