"Quiero hablar de un viaje que he estado haciendo, un viaje más allá de todas las fronteras conocidas..." James Cowan: "El sueño del cartógrafo", Península, 1997.

martes, 2 de diciembre de 2008

Cerdà i l'Eixample

Font: http://www.gencat.cat/diue/doc/doc_23739348_1.pdf
i http://www.ietcat.org/htmls04/cerda/museo/swf/museo_cerda.swf






Perspectiva del
projecte de 1863
Comparació
Eixample- Ciutat Vella
Projecte de l'Eixample

Ildefons Cerdà (1815-1876)

D’origen rural —nascut al Mas Cerdà de Centelles, a uns 50 km al nord de Barcelona—, va ser el tercer fill d’una família emprenedora que comerciava amb Amèrica. Des de jove va mostrar una mentalitat oberta i progressista, i es va llicenciar el 1841 a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Madrid, on predominaven les idees liberals. Havia rebut anteriorment la influència de les idees de Cabet i del món utòpic del seu Voyage en Icarie (1840) a través de la seva amistat amb Narcís Monturiol,inventor del submarí Ictíneo. Com a membre del Cos d’Enginyers el van destinar a diferents llocs abans d’establir-se a Barcelona (1848), on es va casar amb Clotilde Bosch. Gràcies a la mort dels seus germans va heretar un patrimoni considerable, que li va permetre demanar l’excedència del cos de funcionaris i consagrar-se, a títol personal, als estudis urbanístics i també a la política (va ser diputat per Barcelona a les Corts espanyoles, conseller municipal de Barcelona, vicepresident de la Diputació Provincial…). El 1876, després d’una vida dedicada a la creació d’una nova ciutat, encara avui model extraordinari de caràcter i valor universals,va morir d’una malaltia cardíaca a Caldas de Besaya (Santander).

La Barcelona emmurallada

L’inici de la industrialització va provocar una forta immigració que va fer insuficient el nucli urbà barceloní encerclat de muralles. L’asfíxia creixent i la degradació de la qualitat de vida van provocar un moviment de protesta. «¡Fora les muralles!» va ser el crit de guerra que va recollir el governador Pascual Madoz, amic de Cerdà i afí al seu ideari, quan va ordenar la seva demolició (1854), molt ben rebuda per la població. La vella ciutat havia arribat a una densitat extraordinària (890 habitants/hectàrea davant dels 90 de Londres, els 350 de París i els 380 de Madrid), que s’ofegava en edificis de 6 pisos sobre un viari medieval amb carrers de 4 metres d’amplada mitjana i on el carrer Ample no arribava a 8 metres.

La gestació del Projected’Eixample

Cerdà havia rebut l’encàrrec del Ministeri de Foment d’aixecar el plànol topogràfic del Pla de Barcelona, àmplia superfície on estava prohibit edificar per raons estratègiques. Paral·lelament, i pel seu compte, va redactar una Monografía de la clase obrera (1856), anàlisi estadística completa i profunda sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou precís: la ciutat era «mesquina» i no apta per a «la nova civilització», caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i al transport (terrestre i marítim). Una nova civilització que s’havia de definir,segons Cerdà, per «la mobilitat i la (tele)comunicativitat» (el telègraf òptic era l’altre invent rellevant).

El canvi de paradigma necessitava un nou tipus de ciutat i Cerdà va començar,sense cap encàrrec, a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, que el fa sobresortir en la història de l’urbanisme, Projecte original de Reforma i Eixample de Barcelona (1859) Perspectiva de la reelaboració de l'any 1863 del Projecte d'Eixample de Barcelona de l'any 1859 és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d’una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d’una ciutat integral.

El «Proyecto de Reforma y Ensanche de Barcelona» (1859)

La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, els principis teòrics de la Revolució Francesa i els diferents moviments utopistes deixen les seves empremtes en el pensament cerdanià. Els criteris i objectius, explícits o implícits,del Projecte per a Barcelona traspuen humanisme per totes bandes i la igualtat, la llibertat (la intimitat) i la cohesió social són els fonaments essencials de la seva praxi. La ciutat «igualitària» (integralment igualitària) és en síntesi l’objectiu buscat. Com ho és, també, l’equilibri entre els valors urbans i els avantatges rurals.

«Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural» és el missatge llançat al començament de la Teoria General. Dit d’una altra manera, el seu propòsit és donar prioritat al «contingut» (les persones) per sobre del «continent» (les pedres o els jardins). La forma, tema tan obsessiu en la majoria de plans, no és més que un instrument, si bé de màxima importància, però sovint massa decisiu i a voltes prepotent. La màgia de Cerdà consisteix a engendrar la ciutat a partir de l’habitatge.

La intimitat del domicili es considera una prioritat absoluta i, en un temps de famílies nombroses (tres generacions), fer possible la llibertat de tots els membres es podria considerar utòpic.

Cerdà creu que l’habitatge ideal és l’aïllat, el rural. No obstant això, els enormes avantatges de la ciutat obliguen a compactar, essència del fet urbà, i a dissenyar un habitatge que permeti el seu encaix en un edifici plurifamiliar en altura, i gaudeixi, gràcies a una acurada distribució, d’una doble ventilació pel carrer i el pati interior de la «mançana». La carícia del sol està assegurada en tots els casos.

La segona gran aportació fou una classificació primària del territori: les «vies» i els espais «intervies». Les primeres constitueixen l’espai públic de la mobilitat, de la trobada, del suport a les xarxes de serveis (aigua, sanejament, gas…), l’arbrat (més de 100.000 arbres al carrer), l’enllumenat i el mobiliari urbà. Els «intervies» (illa, mançana, bloc o quadra) són els espais (100x100 m) de la vida privada, on els edificis plurifamiliars s’apleguen en dues rengleres al voltant d’un pati interior a través del qual tots els habitatges (sense excepció) reben el sol, la llum natural, la ventilació i la joie de vivre, com demanaven els moviments higienistes.

La vialitat s’organitza en forma de xarxa ortogonal i homogènia, com a instrument d’una volguda ciutat igualitària i funcionalment eficient. La retícula, tret identificador de l’Eixample, no la inventa Cerdà (encara que la racionalitza al marge de l’especulació del sòl o de la manca de coneixements dels colonitzadors). Més que un error és una ofensa considerar la trama regular com l’única o la més important aportació de Cerdà. La xarxa viària cohesiona, articula i homogeneïtza laciutat. És el suport estable d’unes edificacions amb variants, amb oscil·lacions en alçada i profunditat.

L’escriptor català Josep Pla va definir l’Eixample «com un caos sobre un tauler d’escacs». És justament en l’interfase del caos i l’ordre on sorgeix i es manté la vida (i la llibertat).

Sense entrar en detalls històrics, davant del 17% d’espai vial de la ciutat emmurallada, a l’Eixample se’n proposa el 34% (quaranta anys abans de la invenció de l’automòbil), amb carrers d’una amplada mínima de 20 metres i en contacte amb la Ciutat Vella.

Segons el seu esquema ideal, les «vies transcendentals» (Gran Via, Diagonal i Meridiana) havien de permetre la connexió de la ciutat amb l’exterior i agrantir la connexió de Barcelona amb la «vialitat universal» (140 anys abans de la «globalització»).

Més interessant i sorprenent és el repartiment a parts iguals de l’espai del carrer entre vianants (dues voreres de 5 metres) i carruatges (calçada de 10 m). Per facilitar els diferents moviments als encreuaments es dobla la superfície vial mitjançant uns «xamfrans» generosos que retallen les mançanes quadrades i les converteixen en octogonals.

Mil dos-cents encreuaments similars a places permeten avui les operacions de càrrega i descàrrega sense interferir la fluïdesa del trànsit.

El ferrocarril arriba soterrat al centre de la ciutat i connecta les estacions entre si i amb el port. Fou, de fet, el detonant de la idea d’un gran eixample (sis vegades la ciutat vella) per respondre al repte d’un creixement previsible impulsat per la indústria i fet possible gràcies al transport mecanitzat.

Per completar la configuració igualitària de la ciutat i el caràcter humanista de la proposta, es reparteixen homogèniament pel territori els equipaments (hospitals,escoles, mercats, esglésies…), les places i les zones verdes, amb dos grans parcs als extrems i un parc urbà en cada «districte» (format per 10x10 illes).

Com a aportació decisiva per a l’aplicació del Projecte, Cerdà va proposar (i després va impulsar personalment) les bases jurídiques i econòmiques que, mitjançant la tècnica alemanya de la reparcel·lació, van permetre finançar el Pla i transformar en parcel·les urbanes les propietats del parcel·lari rural aleatori i els camins de la història en una trama regular de carrers que encara avui és altament eficient per a vianants i automòbils.

De les crítiques als entrebancs i alreconeixement final

El primer entrebanc va sorgir per una qüestió de competències. El pla abastava cinc municipis i no el podia aprovar l’ajuntament de Barcelona. Segons la legislació de l’època, el tràmit corresponia al govern central. L’ajuntament va reaccionar contra el que considerava una intrusió política i va convocar un concurs el mateix any 1859 de l’aprovació inicial del Pla per Madrid. L’àmbit, molt més petit, coincidia amb els límits del terme municipal de Barcelona. El projecte guanyador, d’Antoni Rovira Tries, era en tots els sentits molt menys ambiciós i innovador que el Pla Cerdà. El 1860 el govern central, això no obstant, es va ratificar en la seva postura i va aprovar definitivament el Pla, amb unes prescripcions que el mateix Cerdà va incorporar (1863) al projecte primitiu.

Les crítiques més dures provenien de la forma, sense cap atenció als aspectes socials i funcionals. Durant molts anys (encara ara), s’acusava el Pla de «monòton». Cerdà es defensava argumentant que la diversitat i la forma corresponien als arquitectes. En aquest sentit, es pot dir que la millor arquitectura (sobretot l’esclat del Modernisme) es troba a l’Eixample, amb obres tan rellevants com la Pedrera, la Sagrada Família o la Casa Batlló d’Antoni Gaudí (declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO), la Fundació Antoni Tàpies de Domènech i Montaner o la Casa de les Punxes i la Casa Ametller de Puig i Cadafalch.

L’aplicació del Pla fou lenta i difícil, enmig d’una hostilitat evident. Els propietaris del sòl consideraven excessivament generosa la superfície dedicada als espais d’interès col·lectiu.

Urbanitzar en un territori despoblat comportava unes càrregues econòmiques que no volien assumir. Va començar una batalla, amb Cerdà al capdavant, contra les modificacions preteses.

De manera menys visible, a través de les ordenances i sense afectar els plànols, es va estendre la possibilitat de tancar totes les mançanes, si bé conservant com a espai verd el pati interior,que més endavant es permeté edificar en planta baixa, tot respectant els «forats» interiors (50x50 metres) que encara avui constitueixen 1.200 places invisibles per donar llum i ventilació als habitatges. Durant un segle, lentament però progressivament, posteriors degradacions augmenten l’edificabilitat autoritzada al principi, que s’arriba a multiplicar per 10.

La recuperació

La recuperació va començar a la dècada dels setanta del segle XX, primer amb la supressió legal dels sobreàtics i després, de manera més radical amb l’aprovació del Pla General Metropolità (1976), encara vigent, que rebaixa l’edificabilitat de 10 a 6 vegades la inicial de Cerdà, recupera molts espais d’interès col·lectiu i redueix significativament la densitat urbana legalment possible.

Com ensenya la semiòtica, l’Eixample Cerdà envia missatges subliminars capaços de modelar una societat catalana més cohesionada, més igualitària i amb més empenta per competir amb les grans capitals estatals. L’Exposició Universal de 1888, l’Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics d’estiu de 1992 i altres esdeveniments, col·loquen Barcelona en el mapa i provoquen una atracció creixent de visitants que, al marge de contemplar les noves actuacions, descobreixen l’Eixample com una ciutat amb menys contradiccions i més qualitat de vida que moltes altres que tenen més monuments o més riquesa.

Què no es pot deixar de mirar?

La quadrícula no cal mirar-la, es veu espontàniament. No obstant això, des del punt de vista urbanístic, convé parar una atenció especial a l’equilibri vianants-automòbils; les voreres generoses en arbres; els traçats en retícula de carrers de direcció única; les grans avingudes «transcendentals»; els passeigs, les rambles i els xamfrans per a la càrrega i descàrrega sense interferir «la continuïtat del moviment» i facilitant la visibilitat; les places; els parcs; façanes diverses amb els seus balcons; les portes sovint de disseny extraordinari...