La Catalunya del futur

Els plans territorials defineixen com ha de ser el territori en els propers 50 anys: espais verds, poblacions i xarxa viària

FRANCESC ARROYO, EL PAÍS, 15-05-2009 

Els GPS són útils per veure carreteres i carrers. És a dir: pobles, ciutats i els camins que les relliguen. Un territori, però, és més que això: inclou rius, boscos i conreus. Un territori és la suma d’espais naturals i espais urbanitzats.

La planificació del segle XIX i de bona part del XX va passar per alt la distinció. Els espais naturals eren els “no urbanitzables”, com si estessin en espera de ser-ho un dia.

Des de fa uns anys, urbanistes i analistes mediambientals insistiesen en la conveniència de no perdre de vista la unitat de l’home i la natura. La planificació territorial del govern català, expressada en els set plans territorials ja aprovats o en marxa, parteix, precisament, de la natura per organitzar el territori.

Defineix primer els espais naturals, tracta de relligar-los amb corredors verds per donar-los continuïtat i, després, defineix els assentaments humans i les connexions entre pobles i ciutats (xarxa viària i ferroviària): on viu la gent i on s’hauran d’instal·lar els catalans del futur.

Un pla territorial, en certa mesura, és un somni en el temps.

El primer tripartit, el 2003, es va comprometre a tirar endavant la planificació a què obligava la Llei d’ordenació territorial de 1983. Fins llavors no s’havia fet cap pla, al marge del de les Terres de l’Ebre (2001), com una resposta a les protestes pel Plan Hidrológico Nacional. Des del 2006, però, s’han anat aprovant diversos plans que configuren com serà la Catalunya de la primera meitat d’aquest segle. El de l’Alt Pirineu i Aran va ser aprovat el juliol del 2006; el de les Terres de Lleida, el juliol del 2007; el de la Catalunya central, el setembre del 2008; el del Camp de Tarragona, si res no s’espatlla, s’aprovarà abans de final d’any.

Dos més estan en fase d’aprovació inicial: el de les Terres de l’Ebre, en revisió, i el de la Regió Metropolitana de Barcelona que serà aprovat, si no surten entrebancs, la primavera vinent, superada ja l’etapa d’informació pública.

Finalment, n’hi ha un a consulta: el de les comarques gironines. Amb la peculiaritat que l’Empordà i la Garrotxa varen tenir plans específics “una de separata”, diu el secretari de Planificació, Oriol Nel·lo, com ja s’havia fet amb l’Alt Penedès per protegir el conreu de les vinyes. Però el que configura el tot és el Pla territorial metropolità que defineix l’ordenació futura del 10% del territori (3.230 quilòmetres quadrats) amb el 70% de la població i de la riquesa que es genera.

Nel·lo, un dels principals artífexs del pla, no dubta en qualificar-lo com “la clau de volta” de l’ordenació de tot el país.

La Regió Metropolitana de Barcelona ha viscut diversos intents planificadors sense gaire èxit: el 1953 es va projectar el Plan Comarcal de Barcelona y los Municipios de su Comarca, un intent de pla provincial de l’arquitecte i urbanista Manuel Baldric.

El 1966 hi va haver un intent de pla director sobre l’àmbit extens de la Regió Metropolitana.

El 1976 es va aprovar el Pla general metropolità, que és segurament la peça més reeixida però que afecta únicament 27 municipis.

Albert Serratosa va tornar a dibuixar la planificació metropolitana, sense èxit, el 1995. Després, el no-res, fins ara.

El primer tripartit va prendre una decisió: renunciar al somni propi i admetre que somniessin també les administracions locals: ajuntaments, diputacions, consells comarcals i les dues associacions municipalistes. Possibilisme per damunt de la utopia. Segona renúncia: no calia arreglar-ho tot de cop. Ni es podria, creia

Nel·lo. Era millor centrar-se en tres aspectes essencials:

1.        els espais oberts,

2.        els assentaments

3.        i les xarxes de mobilitat viària i ferroviària.

La resta, especialment els aspectes mediambientals, queden com a elements condicionants, però no són tractats directament dins la planificació.

1. En matèria d’espais naturals, el Pla territorial metropolità planteja la protecció de 242.000 hectàrees.

Ara, el sòl protegit n’afecta poc més de 100.000. I aquests terrenys han de tenir continuïtat per tal que compleixin la funció reparadora de l’actuació humana: de l’absorció del CO2 fins a la recàrrega d’aqüífers. La idea rectora és que els elements naturals aïllats s’empobreixen i acaben morint. Cal, doncs, interconnectar totes les zones que s’han de protegir.

La Regió Metropolitana disposa ja d’àmplies zones protegides, que formen una mena de continu: un sistema que va des de Montnegre, el Corredor, Sant Mateu, Céllecs, la Serra de Marina, Collserola, el Garraf, el Montseny, Sant Llorenç i Montserrat; espais, però, que no sempre queden interconnectats. Es tracta de fer-ho.

2. Pel que fa als assentaments, el Pla no pretén sinó consolidar la llarga història dels pobladors que es varen instal·lar a la vora dels rius i les rieres: el Congost, el Tena, el Ripoll, les rieres de Caldes i les Arenes, deixant lliures els interfluvis.

Això implica limitar els creixements futurs: “De cap manera”, afirma Nel·lo, “Hi ha molt de sòl. I no és que aquest s’hagi d’urbanitzar algun dia. Seria un disbarat. Ens portaria a ocupar territori que no ha d’estar-ho. Es

tracta de sòl no integrat en els corredors ambientals, que queda a disposició de la planificació municipal i de l’avaluació ambiental que es faci per decidir si s’ha d’ocupar un àmbit o un altre”.

L’actual equip planificador del Departament de Política Territorial, amb el conseller Joaquim Nadal al front, està convençut que part dels problemes de la Regió Metropolitana deriven del consum excessiu i indiscriminat de sòl per urbanitzacions disperses.

No es tracta de renunciar a la massa crítica dels més de 4,5 milions d’habitants que ocupen el territori metropolità. Això, diuen Nadal i Nel·lo, ha estat la potencia de Barcelona i Catalunya. Ha proporcionat la grandària suficient per ser la sisena regió d’Europa i atreure no poques inversions.

Ha unificat el mercat de treball i potenciat els serveis públics. Però d’una manera desordenada amb dues conseqüències: la dispersió dels assentaments al territori i, en alguns casos, una especialització excessiva: industria d’una banda, comerç d’una altra, i residència més enllà. Les dues coses comporten un problema seriós que és el tercer dels punts que tracta de resoldre el Pla territorial: la mobilitat.

“Part dels problemes deriven del consum excessiu de sòl per urbanitzacions disperses”

3. La dispersió i l’especialització d’usos del sòl encareixen la mobilitat i, en alguns casos, impossibiliten, pels costos que suposa, el transport públic col·lectiu.

I el problema és que algunes mesures no resulten reversibles. No es pot pretendre acabar amb les urbanitzacions aparegudes des dels anys seixanta fins ara, que varen començar com a segona residència per ser utilitzades més endavant com a residencia única.

Dit en paraules d’Oriol Nel·lo: “No es pot mantenir que aquell que ha sortit de la ciutat hauria de tornar-hi. Es tracta d’estructurar l’àrea metropolitana com un àmbit policèntric. Volem ponderar el valor del creixement en continuïtat enfront de la dispersió, la densitat enraonadament elevada, la distinció clara entre espai urbà i espai obert. Es tracta que cada àrea tingui al seu interior residència, treball i serveis.

Davant dels riscos de la segregació social que es deriven de la separació dels grups dins el territori, apostem per la cohesió. Compacitat, complexitat i cohesió són les tres guies del model d’urbanització del pla territorial”.

“La manca d’un pla ha tingut costos territorials excessius”

Oriol Nel·lo:“Compacitat,complexitat i cohesió són les tres guies del model”

Amb això, laRegió Metropolitana s’articula sobre una xarxa de ciutats, cadascuna compacta, complexa i cohesionada. Una ciutat de ciutats, en expressió que va fer famosa el que fóra alcalde de Barcelona, Joan Clos. Mataró, Sabadell, Terrassa, Vilanova, Vilafranca, Sant Sadurní, Sant Celoni, etcètera, amb un model específic d’evolució per a cada una, mantindran la seva especificitat de manera que mai no siguin un barri d’una Gran Barcelona.

La Catalunya a la qual el Pla territorial metropolità dóna forma és una Catalunya interconectada gràcies a les xarxes viàries i ferroviàries. Una Catalunya, en cert sentit, més petita, on el ciutadà pot desplaçar-se per tot el territori en un sol dia, el mateix que Pau Vila deia de la comarca quan va impulsar la divisió comarcal encara vigent, amb lleugeres modificacions.

Per aconseguir això és clau el disseny del transport. Les grans actuacions del tripartit tenen un denominador comú: trenquen la radialitat històrica amb centre a Barcelona. Els tres grans projectes ferroviaris són la línia 9 (que evita el centre de Barcelona); la línia ferroviària orbital metropolitana, en certa mesura paral·lela a la línia 9, però per fora de Barcelona relliga Vilanova, Vilafranca, Abrera, Terrassa, Sabadell, Ripollet, Mollet, Granollers, Mataró, a l’alçada de la futura ronda del Vallès o Quart Cinturó (una de les grans autovies que inclou el pla); i la línia ferroviària transversal entre Girona i Lleida que evita, una vegada més, la conurbació barcelonina.

S’atribueix a Joaquim Nadal una frase que sembla inspirar el disseny de la Catalunya futura: Més enllà de la B-30 també hi ha vida”.

Oriol Nel·lo. / susanna sàez

ORIOL NEL·LO Secretari de Planificació

Fa dues legislatures, Oriol Nel·lo (Barcelona, 1957) era diputat a les files socialistes a l’oposició. Llavors ja somniava l’ordenació territorial catalana. Amb el primer tripartit, aquest geògraf de professió va ser nomenat secretari de Planificació i no ha parat de planificar. El resultat és un conjunt de plans territorials que dibuixen la Catalunya del futur, la que somiava quan era a l’oposició.

Pregunta. Arriba al final de trajecte el Pla territorial metropolità, una mena de clau de volta de l’organització territorial de tot Catalunya, no?

Resposta. El Pla territorial metropolita és un dels set parcials de Catalunya. Es tracta d’un compromís molt antic: de la Llei de política territorial de 1983 que preveia un pla territorial general i diversos parcials. Els governs no ho varen fer. Va caldre esperar 12 anys pel Pla territorial general, el 1995, i encara sense gaire contingut normatiu.

I els plans parcials no es varen fer. Amb una excepció: el de les Terres de l’Ebre, el 2001, en resposta al moviment que s’hi va produir amb motiu del Plan Hidrológico Nacional.

P. 20 anys sense i no ha passat res. Calien?

R. Sí, el país ha anat endavant, però ho ha fet a uns costos territorials, urbanístics i ambientals excessivament alts que no s’haurien produït amb una estructura ordenadora.

P. Un exemple.

R. La dispersió urbanitzadora sobre el territori, la dotació de sòl per habitatge protegit. Per això el primer tripartit, el 2003, contreu el compromís de tirar endavant els plans territorials. I no n’estem descontents. Del 2006 fins ara hem aprovat una part molt important d’aquest planejament.

P. Quins són els costos de difícil solució?

R. Hem tingut una bona cosa que és el planejament municipal. Què ha passat pel camí? Que mentre s’anava elaborant la planificació municipal s’anava produint també el procés de metropolinització. I aquest té com a característica que les dinàmiques que genera no poden ser tractades només des de la perspectiva local. La demanda de mobilitat, d’espais o de sòl no té resposta a escala municipal. Hem tingut planejament municipal, però no metropolità. El Pla general metropolità ha fet un gran servei, ens ha permès donar coherencia a l’àmbit central, el dels 27municipis de l’àrea metropolitana.

Ah, els costos: el primer i principal, el consum de sòl, el preu de la mobilitat i els ambientals.

P. No està relacionat?

R. Clar. El consum de sòl, en part ja ve de planejaments urbanístics segregats de temps del franquisme. I en particular la dispersió d’urbanitzacions que ara estem tractant de corregir. Hem ocupat sòl en una proporció excessiva, tot i els esforços de molts ajuntaments de tractar de reduir aquest consum. S’han urbanitzat àmbits que, clarament, no hauríem d’haver urbanitzat mai. Això genera costos en mobilitat.

P. De quin tipus?

R. Es pot servir amb transport públic d’un àmbit dens a un àmbit dens. És a dir, de Granollers a Barcelona. Es pot portar gent en transport col·lectiu d’un àmbit dispers a un àmbit dens: agafar gent de Santa Eulàlia de la Ronçana, portar-la a Granollers, on s’haurà fet un park and ride i d’allí fins a Barcelona. El que no es pot fer mai és portar gent en transport col·lectiu de dispers a dispers. Per seguir amb l’exemple: de Santa Eulàlia a Granollers i d’allà a un centre a la Roca. És a dir, el segon problema és un esclat de la demanda de mobilitat. El debat sobre les infraestructures, tan viu, no es pot separar del debat sobre el model territorial. Si només pensem en com resoldre la demanda i no en com es genera, no la resoldrem.

P. Així, només és qüestió de diners, no de model.

R. No. Hi ha un tercer gran cost dels serveis municipals. La prestació de serveis en dispers surt molt més cara que la prestació a una població enraonadament aplegada. Cal afegir-hi consums energètics, d’aigua i, finalment, hem conegut en els darrers anys no tant un increment de la segregació com dels riscos de la segregació.

La tensió del mercat immobiliari ha fet que aquells grups amb menys capacitat adquisitiva es concentraven en determinats barris. Per això vàrem fer la llei de barris, per evitar que aquestes concentracions comportessin una deteriorització de les condicions de vida per una part important de la població.

P. El Pla ha costat uns diners. A l’oposició, els socialistes criticaven que s’hi dediquessin diners i no es veiessin els plans.

R. Criticaven que no es fes res. En qualsevol cas, el cost és menys del que estalviarà. Elaborar planejament és car, però no costa ni una dècima part que fer una rotonda.

P. Planificació metropolitana i govern metropolità?

R. Aquest pla és un conjunt de projectes. I aquests projectes necesiten subjectes, si se’m permet el joc de paraules. Subjectes territorials, polítics, que se’ls facin seus. Però el pla té una cosa a favor: que l’administració local n’és 50% responsable. No ho poden veure com una cosa aliena. Nosaltres defensem la continuïtat de la comissió metropolitana. En la resta del territori dependrà de com evolucioni l’organització territorial de Catalunya. El mapa de les vegueries hauria de ser molt similar al dels plans territorials.

P. Això vol dir un govern metropolità?

R. Això significa que si no s’aprovés un govern metropolita el seguiment estaria garantit. Parlo de Regió Metropolitana. El govern s’ha compromès a un govern metropolità per l’àmbit petit i una estructura territorial per l’àmbit gran. Per l’àmbit petit, es treballa en un govern que integri les competències de les tres entitats metropolitanes: transport, medi ambient i la mancomunitat demunicipis. Són una trentena dels 165 municipis de la Regió Metropolitana.

La gestió del Pla requereix de l’àmbit regional, s’assembla més a una vegueria. Però, per si de cas, el Pla comptarà amb un òrgan específic que és la comissió mixta que en farà el seguiment.

P. Les decisions de les administracions no sempre coincideixen, com al Quart Cinturó.

R. Clar, en aquest territori hi ha infraestructures que són competència d’administracions que no són del mateix territori. Ens queda la capacitat de proposar, però l’administració titular és la que decideix. Això no anul·la la importancia del Pla. Primer: les infraestructures que hi figuren són el resultat d’un acord. Dos: comporten l’existència de reserves urbanístiques. L’administració que arriba pot passar per un lloc diferent, però de les alternatives que triï n’hi haurà una que tindrà l’acord de les administracions locals i les reserves urbanístiques. No és poc. Després, que digui per on ha de passar.