Sònia Pérez i Montse Santolino
Introducció
Blocs temàtics
1. Qui té la responsabilitat del Canvi Climàtic?
2. Afecta igual a tots els països?
3. Quines solucions globals es plantegen?
4. Què podem fer nosaltres?
Materials en PDF
El 2006 sembla que ha estat, definitivament, l'any de la presa de consciència sobre el canvi climàtic. Els mitjans de comunicació han començat a dedicar grans espais a tractar del tema, i paral·lelament la preocupació ambiental ha crescut en tota la societat.
L'educació per al desenvolupament humà i sostenible ens ofereix immillorables eines pedagògiques per treballar el canvi climàtic, ja que des d'aquesta perspectiva educativa el que es pretén és crear vincles, analitzar les possibles interrelacions i fomentar responsabilitats: amb el territori, amb les persones que el comparteixen i amb el món sencer interconnectat.
El canvi climàtic pot ser un tema especialment rellevant per treballar dues qüestions amb adolescents i joves: els nostres hàbits de consum i la necessitat de posar-hi límits.
Les activitats que proposem parteixen del supòsit que hi ha un coneixement previ sobre el tema, per la qual cosa no farem un treball introductori, sinó una anàlisi de la problemàtica del canvi climàtic des d'una perspectiva global.
Contra el catastrofisme ambiental i desmotivador, prenem com a referència la consigna de Freire: "una de les tasques de l'educador progressista és descobrir les possibilitats, siguin quins siguin els obstacles, per a l'esperança, sense la qual poc podem fer perquè difícilment lluitem, i quan lluitem com a desesperançats o desesperats és la nostra una lluita suïcida".
19 de maig de 2007
QUI TÉ LA RESPONSABILITAT DEL CANVI CLIMÀTIC?
Al 1971 el Club de Roma, un grup de científics, polítics i investigadors de 30 països, va publicar un llibre que es deia "Els límits del Creixement" on es plantejava que el creixement econòmic no podia ser il·limitat perquè hi ha havia almenys dos límits: la fi dels recursos naturals i la capacitat de la terra per absorbir la contaminació. El 1972 es va celebrar la primera Conferència Mundial sobre Medi Ambient. Vins anys després va haver-hi una altra reunió internacional que tractava de forma conjunta el Desenvolupament i el Medi Ambient i es va començar a parlar de "desenvolupament sostenible": aquell que satisfà les necessitats de la generació actual, sense comprometre les de futures generacions (Comissió Brundtland, 1987). El CC sembla l'evidència definitiva que el nostre model de desenvolupament no és sostenible i que cal posar-hi límits.
Està entrant la terra, com diuen alguns, en el sisè major event d'extinció de la seva història?.
El nostre model de desenvolupament es basa en la industrialització, la producció a gran escala, el transport internacional, la urbanització i el consum permanent de productes. I es basa també en que cada vegada hi hagi més de tot això, i a tot arreu. Tot aquest sistema però se sosté amb petroli, carbó i gas natural que s'anomenen energies brutes perquè són combustibles que al generar energia (per combustió) emeten a l'aire diòxid de carboni o CO2, i no renovables perquè es treuen de la natura i s'acaben, i com menys n'hi hagi, més diners costaran.
Històricament els països més rics han establert que aquest era el model ideal, i per això han definit als altres com a "subdesenvolupats" i els hi han imposat, i els han posat al seu servei. L'ecofeminista índia Vandava Shiva explica que quan els colonitzadors van arribar al seu país i van veure que les terres i la selva no havien estat "desenvolupades" com ells pensaven que era la manera correcta, llavors decidien que no eren de ningú, se les quedaven i feien fora als que vivien allí des de sempre. Així ha estat a gairebé tot el món. Les actituds i comportaments tradicionals d'altres pobles i cultures, molt més vinculats a la natura, s'han jutjat com un obstacle a l'evolució.
Històricament molts pobles originaris han estat guardians i defensors dels seus espais naturals i han lluitat perquè es reconegués que n'eren els legítims propietaris. Ara mateix, a l'Amazònia hi ha centenars de conflictes oberts entre pobles indígenes i empreses i governs que els volen fer fora per talar arbres i fer autopistes o extraccions petroleres, tal com passa a moltes altres parts del planeta. Hi ha ONG que defensen que tenim un deute ecològic amb aquests països per l'explotació mal pagada dels seus recursos naturals i pels danys ambientals que els hi causem.
Les dues conseqüències més greus d'aquest sistema econòmic, les seves principals mostres d'insostenibilitat són la pobresa mundial i el canvi climàtic. I les dues estan relacionades. Ja no hi ha dubte que l'acció humana i irresponsable sobre la terra amb l'emissió excessiva de gasos d'efecte hivernacle (GEH), i sobretot de CO2, i la desaparició de boscos que "se'l mengin" (l'absorbeixen en la fotosíntesi), estan provocant l'escalfament global i el canvi climàtic.
Els països més desenvolupats són els més industrialitzats, els que més energia gasten, els que més contaminen i els que més GEH emeten, i per tant els més responsables del CC. La primera reunió internacional sobre el clima es va celebrar al 1988. Llavors es va crear el Panel Intergubernamental del Canvi Climàtic (IPCC), un grup format per 300 experts i alguns dels millors científics de tot el món perquè fessin informes regulars sobre els canvis que es produïssin i sobre els seus impactes.
L'any 1990 van presentar el primer informe i donada la gravetat del tema es va negociar un primer acord internacional, el Conveni Marc sobre Canvi Climàtic de l'ONU. A partir de l'existència d'aquest primer acord es comença a negociar un pacte per reduir les emissions internacionals de diòxid de carboni-CO2, que no va arribar fins el 1997, i no va entrar en funcionament fins el 2005. Aquest pacte és conegut com el Protocol de Kioto pel qual els països signants es comprometen a reduir les seves emissions, entre 2008 i 2012, un 5,2% respecte als nivells de 1990. Els EEUU, el país que més contamina del món, mai va signar el Protocol de Kioto.
En general i malgrat haver-lo signat, entre 1990 i el 2002 els països més rics van continuar incrementant la seva despesa energètica i pujant les seves emissions. Al 2002, una persona d'un país empobrit emetia 1 tona mètrica de CO2 en un any, i una persona d'un país ric, 13 tones (Atlas Mundial dels ODM del Banc Mundial). Les últimes dades ens parlen que EEUU és responsable del 27% de les emissions, Europa del 24%, Amèrica del Sud del 3% i Àfrica del 2,5% (El País 19/04/07).
A Espanya, l'any 2006, les emissions van ser un 48,05% superiors a les de 1990. És el país industrialitzat compromès amb el Protocol de Kioto que més s'allunya del seu compliment: segons el qual les emissions només podrien ser superiors al 15%. A Espanya cada persona emet 9,59 tones de CO2 per any. El sectors econòmics que més GEH emeten són l'electricitat (24%), el transport per carretera (21,7%) i la indústria (16,3%) (Informe CCOO i World Watch, 2007).
Ara sembla que estem en situació d'alerta, però des de fa molts anys que calia haver actuat i no s'ha fet amb la contundència que hauria calgut. Hi ha alguns governs d'alguns països que no han volgut actuar i hi han hagut moltes empreses que han pressionat perquè no s'actués, perquè no convenia als seus interessos: les petroleres, la indústria de l'automòbil, les empreses de construcció etc.
Igual que s'ha maltractat els indígenes o altres pobles, s'ha intentat desacreditar les ONG i els grups ecologistes quan advertien dels riscos, i fins i tot s'han inventat estudis científics i dades falses per treure-li importància al CC i els seus efectes (Exxon Mobil, l'empresa que al 2006 va obtenir la xifra rècord de beneficis mai coneguda, ha destinat prop de dinou milions de dòlars des de 1998 a negar evidències científiques (ODG-La Directa, 28/07/07).Però tothom, les famílies i les persones individuals també, som responsables del CC. El consum domèstic, la nostra calefacció, la nostra aigua calenta i l'electricitat que gastem també emeten GEH. Però com més gasos emetem és amb el transport privat. Amb cada litre de gasolina s'emeten 2,35 quilos de CO2. Un cotxe comú que faci 20.000 Km l'any emet el mateix que tot el que pot emetre una casa, amb tota la seva despesa energètica.
A Espanya el 2005 havia matriculats 20 milions de cotxes (guia IDAE). A més, consumim molts productes "made in" països llunyans (menjar, roba, accessoris, tecnologia etc.) que han estat elaborats, empaquetats i transportats de manera poc respectuosa amb el medi ambient i, que gasten moltíssim paper no reciclat per anunciar-se en catàlegs o revistes. Aquest sistema de producció permet finalment que els productes siguin barats de dues maneres: pagant molt poc per la mà d'obra, i no pagant res per la contaminació provocada per produir-los i vendre'ls.
Entenem que els països desenvolupats són els rics, i fins ara la seva riquesa s'ha calculat a partir del seu Producte Nacional Brut, i aquest en funció del seu volum de producció i consum, independentment de la felicitat de la gent que hi viu. Així, una guerra o un accident creen riquesa perquè mouen les empreses i l'economia, però no fan feliç a ningú. Aquesta riquesa tampoc no va a parar a tothom per igual, i a més fa malbé el medi ambient.
L'economia ecològica proposa substituir el PNB per l'IBES, l'Índex de Benestar Econòmic Sostenible (Herman Daly i John Cobb, 1989) que incorpora al càlcul la distribució dels ingressos i les despeses vinculades als impactes ambientals. Hi ha d'altres economistes com el premi Nobel Alternatiu Manfred Max-Neef que han estudiat com a partir de determinant nivell de creixement econòmic (llindar), el benestar social disminueix. La NEF, Fundació Nova Economia de Londres, juntament amb l'ONG Amics de la Terra han elaborat l'Índex Planeta Feliç i classifiquen els països del món segons el seu nivell de felicitat que calculen mesurant el benestar, l'esperança de vida i l'impacte ecològic. Una illa del Pacífic és segons aquesta classificació el país més feliç del món, i els països suposadament rics, no figuren entre els primers.
ACTIVITATS
ACTIVITAT 1: DEUTES PENDENTS: EL DEUTE DEL CARBONI
Objectius:
Conèixer què és el deute de carboni i què entenem per justícia ambiental.
Reflexionar sobre els aspectes que no es contemplen en el Protocol de Kioto.
Valorar les responsabilitats compartides, però diferenciades, dels països rics i dels països empobrits envers el canvi climàtic.
Durada: 60 min.
Materials: "El Deute de Carboni", resum del llibre Deute Ecològic, editat per l'Observatori del Deute en la Globalització.
Desenvolupament:
Amb l'objectiu de saber els coneixements previs dels alumnes, el professor/a haurà de preguntar-los què és per a ells "deute de carboni" i què entenen per "justícia ambiental". El professor haurà d'apuntar a la pissarra les idees dels alumnes.
A continuació els alumnes hauran de llegir individualment l'article de l'Observatori del Deute en la Globalització sobre el Deute de Carboni, i respondre individualment les preguntes següents:
a. Quins punts febles es poden trobar en el Protocol de Kioto? Quins aspectes no es contemplen?
b. Què s'entén per "justícia ambiental"?
c. Què s'entén per "deute de carboni"?d. Quines conclusions es poden extreure?
A continuació, es posaran en comú amb tota la classe les qüestions anteriors. El professor apuntarà a la pissarra les idees més importants sobre les quatre qüestions proposades i es compararan amb les idees que els alumnes tenien a l'inici de la sessió.
Comenteu amb tot el grup-classe la següent frase: "Els països industrialitzats haurien de protegir el sistema climàtic en benefici de les generacions presents i futures, tenint en compte les responsabilitats comunes, però diferenciades i les seves respectives capacitats" (adaptat de la "Guía Básica sobre Cambio Climático y Cooperación para el Desarrollo", Grupo de Trabajo sobre Cambio Climático y Lucha contra la pobreza).
Avaluació:
Entrega per part de l'alumne d'un treball individual.
Argumentació de l'alumne a l'hora d'explicar les qüestions plantejades.
Més informació: Observatori del Deute en la Globalització: http://www.debtwatch.org
ACTIVITAT 2: SEGUR QUE ÉS MÉS BARAT?
Objectius:
Reflexionar sobre el cost social, econòmic i ambiental d'alguns productes que els joves poden trobar al seu abast.
Valorar els costos socials i ambientals d'alguns dels productes que per al consumidor del Nord tenen un cost econòmic baix.
Relacionar accions de la nostra vida quotidiana amb el canvi climàtic (per exemple, comprar una peça de roba).
Durada: 30 min.
Materials: Pàgina Web Fundación Ecología y Desarrollo. Campanya CeroCO2. http://www.ceroco2.org/
Desenvolupament:
Dividir la classe en grups de 4 persones. Cadascun dels grups haurà de confeccionar una taula amb else elemnt indicats i omplir-la posterioment:
Elements
Peça de roba
A quina botiga l'has comprat?
On s'ha fet?
Quin transport creus que s'ha utilitzat perquè la peça de roba arribés a la teva localitat?
Càlcul d'emissions
Pantalons
Samarreta
Sabatilles
Posar en comú els resultats obtinguts per cadascun dels grups
Fer un debat sobre les següents qüestions:
a. Perquè creus que la majoria de peces de roba es fan fora del teu país?
b. Quin és el cost social i ambiental de les peces de roba que podem trobar a les botigues més properes?
c. Quines opcions tenim a l'hora d'escollir les peces de roba que ens comprem? (comprar en botigues de comerç just, reduir el consum d'aquest tipus de productes, etc. ).
Avaluació:
Entrega per part del grup de la seva taula omplerta amb les dades que es demanen.
Argumentació sobre el cost ambiental que té una acció tan habitual per als joves com és comprar-se una peça de roba.
Més informació: Campanya Roba Neta: http://www.ropalimpia.org/includes/index.php
Continuació: 2. Afecta igual a tots els països?
3. Quines solucions globals es plantegen?
4. Què podem fer nosaltres?
Materials en PDF
No hay comentarios:
Publicar un comentario