FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0219826
Als Països Catalans, al cinquè i al quart mil·lennis aC, la cultura de les coves fou encara una civilització més pastoral que no agrícola.
Amb l'anomenada "civilització dels pagesos del pla" començà el conreu sistemàtic dels camps, i nasqué una civilització agrària les bases de la qual es mantingueren en l'essencial fins a l'adveniment de la "revolució agrícola" dels ss XIX i XX.
L'aportació ètnica indoeuropea (hallstàtica) no sembla pas que hagués modificat l'anterior situació, bé que hom atribueix als homes dels "camps d'urnes" la difusió dels bòvids i, sobretot, la del porc.
El fons autòcton rebé l'impacte de la cultura grega i es transformà en civilització ibèrica.
L'utillatge agrícola (molt elemental en les etapes anteriors) esdevingué més variat i més eficaç gràcies a la utilització del ferro: aixades, llegons, magalls, forques, tràmees, arades, etc., de tipus molt semblants als que han sobreviscut fins avui, han estat trobats en diversos jaciments del Principat i del País Valencià.
La gamma de plantes cultivades fou també més variada: blat, ordi i d'altres cereals, que constituïen la base d'aquella agricultura; la vinya, coneguda ja en temps anterior, que fou incrementada per influència dels grecs, els quals ensenyaren a l'element indígena l'elaboració del vi; l'olivera, que durant segles havia de fornir la població d'un aliment bàsic i d'un mitjà d'il·luminació; fruiters (pocs; hi ha constància de la figuera, l'ametller i el magraner), i algunes hortalisses.
A l'època romana, malgrat la importància del fet urbà, el conjunt del país continuà tenint una base agrària. El poblament continuà dispers.
Continuà la policultura de l'època anterior. Tot i l'increment de la vinya (el conreu de la qual sofrí restriccions legals fins al s III dC), no existí cap conreu especialitzat que donés lloc a una gran exportació, com fou el cas de l'oli de la Bètica, del blat de Sicília, etc. L'assentament de colònies romanes anà lligat a l'organització sistemàtica dels primers regadius. Les sèquies i els aqüeductes, construïts pels romans al País Valencià (o pels indígenes en època romana), foren l'origen de l'actual horta de València.
El nucli de l'organització agrària hispanoromana era la villa, i el règim econòmic, el latifundi treballat per una mà d'obra més o menys servil.
Si al nord de l'Ebre la invasió sarraïna no tingué altre resultat notable que l'enderrocament de l'anterior estructura social agrària, no fou aquest el cas del País Valencià, on els moros (o la població autòctona islamitzada) romangueren durant molts segles. Els valencians d'època musulmana perfeccionaren l'utillatge agrícola i el sistema de regatge. Llur aportació fou important, però no creadora. El mite de les excel·lències de l'agricultura musulmana, actualment no té cap vigència.
Amb tot, cal reconèixer-los, la introducció de nombroses plantes (algunes de les quals de gran importància en un futur pròxim o llunyà): arròs, palmera de dàtils, taronger, morera, cotó, etc, i diversos conreus hortícoles.
Mentre a la Catalunya Vella, per obra de la reconquesta i per influència franca, era introduït un nou sistema de relacions de producció —feudalisme—, als territoris ocupats pels musulmans sembla que persistí el latifundisme establert durant l'època romana, que l'epigonisme visigòtic no afectà substancialment. El latifundisme hispanoromà fou modificat, però, pels canvis en l'estatut juridicosocial dels conreadors —convertits en homes lliures, si havien adoptat la religió islàmica—, i per la generalització del règim de parceria que, si no de dret, almenys de fet, significà la parcel·lació de la gran propietat.
A les zones de repoblament cristià la primera edat mitjana es caracteritzà per l'establiment del mansus (mas o masia) com a unitat d'explotació, l'economia d'autoconsum o autàrquica, i la jerarquització de la societat rural des del senyor (dominus) fins al serf (servus) o camperol adscrit a la gleva.
Aquest sistema econòmic es deteriorà gradualment des de la revitalització de les ciutats, gràcies a la restauració del comerç, a l'augment de circulació monetària, a l'aparició de la burgesia urbana, etc.
L'agitació remença -remença: pagès que a l'edat mitjana estava adscrit a un domini senyorial que només podia abandonar mitjançant el pagament d'una redempció o remença- acabada amb la sentència de Guadalupe del 1486, fou la versió social de la crisi del sistema feudal.
Les Germanies de València i de Mallorca foren també manifestacions de la crisi agrària general a tot l'occident d'Europa en el primer terç del s XVI, tot i que obeïssin a situacions particulars i a problemes específics. En relació amb la crisi de les Germanies al País Valencià, cal esmentar l'expulsió dels moriscs (1609) que gairebé anorreà l'agricultura valenciana, i la guerra agrària o Segona Germania (1692), que acabà amb el triomf dels senyors sobre els camperols que havien repoblat les antigues terres de moriscs.
Des del començament del s XVI fins al final del XVIII l'agricultura dels Països Catalans passà alternativament per una etapa d'expansió (segle XVI), una de depressió (mitjan s XVII) i una d'expansió (s XVIII).
Fins a l'adveniment de les grans innovacions tècniques del segle XIX, aquesta llarga etapa podria ésser designada com "l'agricultura a ús i costum de bon pagès". Les seves característiques serien:
Fora de la introducció del moresc (generalitzat ja al s XVII) i de la patata (a la qual s'acostumà la població durant la gran fam, en temps de la Guerra contra Napoleó) no sembla pas que hi hagués novetats dignes d'esment.
Els instruments jurídics de l'expansió agrícola —notòria al litoral des de Guardamar fins a Salses— foren l'antiga emfiteusi o cessió perpètua del domini útil de la terra per part del senyor o les formes degenerades de l'emfiteusi com la rabassa morta (contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps), l'arrendament per termini indefinit, algunes formes de parceria (contracte d'explotació agrícola o agropecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits), etc.
L'antic món agrari —l'agricultura de l'Antic Règim— sofrí des del principi del s XIX una triple envestida, en l'aspecte tècnic, econòmic i jurídic, que acabà destruint-lo.
En l'aspecte tècnic, les forces innovadores, adés simultàniament, adés de manera concatenada, actuaren en les següents direccions:
En l'aspecte econòmic, les possibilitats de comercialització dels excedents agrícoles dividiren l'agricultura en dos sectors:
un sector dinàmic, que comprenia els productes de fàcil exportació: vi (aiguardent i panses, també) des del Rosselló fins a Dénia, les hortalisses i les fruites primerenques de les hortes rosselloneses, les flors del Maresme, les fruites seques (ametlla, avellana), les taronges i les verdures de les hortes valencianes, etc;
i un sector inert o retardatari, que hagué de lluitar amb la competència estrangera a l'interior del mateix país.
Naturalment, ni l'un sector ni l'altre no foren estables o immòbils. El vi, de mercat molt irregular, conegué la seva "febre d'or" quan la fil·loxera anihilà les vinyes de França, i conegué la misèria quan la fil·loxera destruí les pròpies vinyes.
La taronja tingué moments difícils quan les dues guerres mundials n'interromperen l'exportació.
Tota l'agricultura, en general, visqué sotmesa a una crisi de sobreproducció —a escala mundial— des dels anys 1875.
En l'aspecte jurídic, el s XIX (al Rosselló, ja a la Revolució Francesa) portà transformacions d'importància en el règim i en la distribució de la propietat:
La propietat fou parcel·lada, aparegué la propietat burgesa, les antigues institucions agràries entraren en crisi; es plantejaren, en fi, conflictes socials: rabassaires, arrendataris valencians, etc.
Als Països Catalans, al cinquè i al quart mil·lennis aC, la cultura de les coves fou encara una civilització més pastoral que no agrícola.
Amb l'anomenada "civilització dels pagesos del pla" començà el conreu sistemàtic dels camps, i nasqué una civilització agrària les bases de la qual es mantingueren en l'essencial fins a l'adveniment de la "revolució agrícola" dels ss XIX i XX.
L'aportació ètnica indoeuropea (hallstàtica) no sembla pas que hagués modificat l'anterior situació, bé que hom atribueix als homes dels "camps d'urnes" la difusió dels bòvids i, sobretot, la del porc.
El fons autòcton rebé l'impacte de la cultura grega i es transformà en civilització ibèrica.
L'utillatge agrícola (molt elemental en les etapes anteriors) esdevingué més variat i més eficaç gràcies a la utilització del ferro: aixades, llegons, magalls, forques, tràmees, arades, etc., de tipus molt semblants als que han sobreviscut fins avui, han estat trobats en diversos jaciments del Principat i del País Valencià.
La gamma de plantes cultivades fou també més variada: blat, ordi i d'altres cereals, que constituïen la base d'aquella agricultura; la vinya, coneguda ja en temps anterior, que fou incrementada per influència dels grecs, els quals ensenyaren a l'element indígena l'elaboració del vi; l'olivera, que durant segles havia de fornir la població d'un aliment bàsic i d'un mitjà d'il·luminació; fruiters (pocs; hi ha constància de la figuera, l'ametller i el magraner), i algunes hortalisses.
A l'època romana, malgrat la importància del fet urbà, el conjunt del país continuà tenint una base agrària. El poblament continuà dispers.
Continuà la policultura de l'època anterior. Tot i l'increment de la vinya (el conreu de la qual sofrí restriccions legals fins al s III dC), no existí cap conreu especialitzat que donés lloc a una gran exportació, com fou el cas de l'oli de la Bètica, del blat de Sicília, etc. L'assentament de colònies romanes anà lligat a l'organització sistemàtica dels primers regadius. Les sèquies i els aqüeductes, construïts pels romans al País Valencià (o pels indígenes en època romana), foren l'origen de l'actual horta de València.
El nucli de l'organització agrària hispanoromana era la villa, i el règim econòmic, el latifundi treballat per una mà d'obra més o menys servil.
Si al nord de l'Ebre la invasió sarraïna no tingué altre resultat notable que l'enderrocament de l'anterior estructura social agrària, no fou aquest el cas del País Valencià, on els moros (o la població autòctona islamitzada) romangueren durant molts segles. Els valencians d'època musulmana perfeccionaren l'utillatge agrícola i el sistema de regatge. Llur aportació fou important, però no creadora. El mite de les excel·lències de l'agricultura musulmana, actualment no té cap vigència.
Amb tot, cal reconèixer-los, la introducció de nombroses plantes (algunes de les quals de gran importància en un futur pròxim o llunyà): arròs, palmera de dàtils, taronger, morera, cotó, etc, i diversos conreus hortícoles.
Mentre a la Catalunya Vella, per obra de la reconquesta i per influència franca, era introduït un nou sistema de relacions de producció —feudalisme—, als territoris ocupats pels musulmans sembla que persistí el latifundisme establert durant l'època romana, que l'epigonisme visigòtic no afectà substancialment. El latifundisme hispanoromà fou modificat, però, pels canvis en l'estatut juridicosocial dels conreadors —convertits en homes lliures, si havien adoptat la religió islàmica—, i per la generalització del règim de parceria que, si no de dret, almenys de fet, significà la parcel·lació de la gran propietat.
A les zones de repoblament cristià la primera edat mitjana es caracteritzà per l'establiment del mansus (mas o masia) com a unitat d'explotació, l'economia d'autoconsum o autàrquica, i la jerarquització de la societat rural des del senyor (dominus) fins al serf (servus) o camperol adscrit a la gleva.
Aquest sistema econòmic es deteriorà gradualment des de la revitalització de les ciutats, gràcies a la restauració del comerç, a l'augment de circulació monetària, a l'aparició de la burgesia urbana, etc.
L'agitació remença -remença: pagès que a l'edat mitjana estava adscrit a un domini senyorial que només podia abandonar mitjançant el pagament d'una redempció o remença- acabada amb la sentència de Guadalupe del 1486, fou la versió social de la crisi del sistema feudal.
Les Germanies de València i de Mallorca foren també manifestacions de la crisi agrària general a tot l'occident d'Europa en el primer terç del s XVI, tot i que obeïssin a situacions particulars i a problemes específics. En relació amb la crisi de les Germanies al País Valencià, cal esmentar l'expulsió dels moriscs (1609) que gairebé anorreà l'agricultura valenciana, i la guerra agrària o Segona Germania (1692), que acabà amb el triomf dels senyors sobre els camperols que havien repoblat les antigues terres de moriscs.
Des del començament del s XVI fins al final del XVIII l'agricultura dels Països Catalans passà alternativament per una etapa d'expansió (segle XVI), una de depressió (mitjan s XVII) i una d'expansió (s XVIII).
Fins a l'adveniment de les grans innovacions tècniques del segle XIX, aquesta llarga etapa podria ésser designada com "l'agricultura a ús i costum de bon pagès". Les seves característiques serien:
- el predomini del conreu extensiu,
- la necessitat de practicar el guaret en la cerealicultura, i
- l'alternança vinya-bosc en la viticultura.
Fora de la introducció del moresc (generalitzat ja al s XVII) i de la patata (a la qual s'acostumà la població durant la gran fam, en temps de la Guerra contra Napoleó) no sembla pas que hi hagués novetats dignes d'esment.
Els instruments jurídics de l'expansió agrícola —notòria al litoral des de Guardamar fins a Salses— foren l'antiga emfiteusi o cessió perpètua del domini útil de la terra per part del senyor o les formes degenerades de l'emfiteusi com la rabassa morta (contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers ceps), l'arrendament per termini indefinit, algunes formes de parceria (contracte d'explotació agrícola o agropecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits), etc.
L'antic món agrari —l'agricultura de l'Antic Règim— sofrí des del principi del s XIX una triple envestida, en l'aspecte tècnic, econòmic i jurídic, que acabà destruint-lo.
En l'aspecte tècnic, les forces innovadores, adés simultàniament, adés de manera concatenada, actuaren en les següents direccions:
- supressió dels guarets mitjançant noves rotacions de conreus (alternances de cereals amb papilionàcies, plantes farratgeres, tubèrculs, etc);
- generalització dels adobs,
- pràctica dels formiguers -o boïcs: pilots de llenya seca i de brossa cobert de terra que hom crema i escampa com a adob- (sempre possible gràcies a la intensa desforestació coetània);
- major consum de fems (possible gràcies a l'augment de la ramaderia alimentada amb plantes farratgeres);
- importació de guano natural -guano: substància que es troba en algunes costes freqüentades per ocells marins, formada principalment per llurs excrements i cadàvers, molt rica en fosfats i substàncies nitrogenades i per això emprada com a adob-(aplicat massivament a l'horta de València i al Prat de Llobregat, a partir del 1845);
- fabricació de guanos artificials (a Barcelona i a València en funcionaren fàbriques des de l'any 1860);
- utilització d'adobs químics (de primer, importats; després, produïts al país mateix); perfeccionament de l'utillatge: generalització del carro agrícola, substitució de la falç per la dalla, i de l'arada dita romana per l'arada amb pala giratòria, etc;
- mecanització del camp, lenta fins al 1950, molt important i ràpida després.
En l'aspecte econòmic, les possibilitats de comercialització dels excedents agrícoles dividiren l'agricultura en dos sectors:
un sector dinàmic, que comprenia els productes de fàcil exportació: vi (aiguardent i panses, també) des del Rosselló fins a Dénia, les hortalisses i les fruites primerenques de les hortes rosselloneses, les flors del Maresme, les fruites seques (ametlla, avellana), les taronges i les verdures de les hortes valencianes, etc;
i un sector inert o retardatari, que hagué de lluitar amb la competència estrangera a l'interior del mateix país.
Naturalment, ni l'un sector ni l'altre no foren estables o immòbils. El vi, de mercat molt irregular, conegué la seva "febre d'or" quan la fil·loxera anihilà les vinyes de França, i conegué la misèria quan la fil·loxera destruí les pròpies vinyes.
La taronja tingué moments difícils quan les dues guerres mundials n'interromperen l'exportació.
Tota l'agricultura, en general, visqué sotmesa a una crisi de sobreproducció —a escala mundial— des dels anys 1875.
En l'aspecte jurídic, el s XIX (al Rosselló, ja a la Revolució Francesa) portà transformacions d'importància en el règim i en la distribució de la propietat:
- desaparició de les senyories jurisdiccionals,
- lleis desvinculadores,
- desamortització eclesiàstica i comunal.
La propietat fou parcel·lada, aparegué la propietat burgesa, les antigues institucions agràries entraren en crisi; es plantejaren, en fi, conflictes socials: rabassaires, arrendataris valencians, etc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario