Indutrialització i organització del treball

Fonts: http://www.geocities.com/turismehelp/relacions.html (Sarriés Sanz, Luís: Sociología industrial. Las relaciones industriales en la sociedad postmoderna. Saragossa, Mira Editores, 1999.) i http://www.enciclopedia.cat/

Hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores.

Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són:

1. una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç,
2. una nova organització del treball basada en:
1. la seva divisió i especialització,
2. la utilització de noves tècniques,
3. continuació, introducció i millorament tecnològics

Maquinisme: introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià juntament amb la Revolució Industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.

4. i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial.

La primera revolució industrial

Al segle XVIII, la rev. Ind. Suposa una sèrie de canvis tècnics i organitzatius que fan possible la implantació del sistema capitalista i la superació del sistema feudal.

El primer lloc on es va donar va ser Anglaterra, on es va produir:

• Explotació del carbó i l’energia hidràulica com a font d’energia
• Reformes en l’agricultura
• Canvis en la indústria tèxtil, del ferro
• Aparició de la màquina de vapor.

Tots aquesta canvis, junt amb les noves formes d’organització de la producció que suposaven, varen suposar un nou tipus de relacions entre empresaris i obrers.

En un primer moment es donen relacions de tipus paternalista: els treballadors estan en una situació de dependència, sense drets, cal sotmetre’s, obeir i rendir sense protestar. Cal que el treballador respongui al seu amo en qualsevol moment o hora: li deu respecte i obediència. Les hores de treball les determina el patró; l’amo coneix el treballador i el contracta pel seu coneixement i perquè sap que serà leal i generós. L’única alternativa que li queda al treballador és ser pobre i haver de mendicar: per això que l’empresari li doni feina és la seva única salvació (i conserva la seva dignitat).

Aquest primer model va durar poc, perquè de seguida aquest tipus de relació afectiva va entrar en crisi. Els treballadors es varen adonar que entre ells i els empresaris hi havia una gran diferència. Els treballadors han de competir amb les noves màquines (que els prenen el lloc de treball) o amb altres treballadors.

Al voltant de les noves empreses neix un nou tipus de relacions socials:

1 – El treball es converteix en energia i el treballador és el portador d’aquesta energia que es pot comprar i vendre en el mercat. Fins a cert punt es pot pensar que el treballador és com un animal o una màquina que fa moure alguna cosa.

2 – El mercat lliure: a ell se li encarrega que busqui el punt d’equilibri entre treballadors i empresaris. No s’ha d’intervenir en la marxa d’aquests dos factors. Ja ha passat l’època dels esclaus (encara en quedaran a USA), ara els obrers són lliures de vendre o no la seva força de treball; i els amos, de comprar-la.

Per evitar posar traves al mercat, l’estat no intervé i impedeix les associacions obreres. A més, s’assegura que els empresaris podran contractar i acomiadar a qui vulguin i quan vulguin.

3 – Naixement del proletariat. Tot això va generar una situació social de misèria, de gent que viu en la misèria i en llocs putrefactes, jornades de 17 hores, nens treballant a les mines, etc. Es creava una nova classe social definida pel fet de no posseir els mitjans de producció (i només posseir la força de treball).

4 - La reacció dels treballadors: poc a poc es comencen a organitzar amb ajuts per trobar alberg on passar la nit, defensa d’alguns interessos en el lloc del treball (sou, peces produïdes, etc.). Al principi aquests intents d’organització (sindicats) varen ser prohibits.

Paulatinament, les protestes dels treballadors van prenent cos i es produeix la ideologització de la classe obrera: es decanta cap al comunisme i l’anarquisme (a Espanya). Es proposa un nou model de societat, amb una nova relació amb el treball i amb els altres.

Davant d’aquests problemes, apareixen una sèrie de solucions diverses al problema social:

1 – El socialisme utòpic: accepten el sistema liberal i capitalista i pensen que es pot muntar un sistema alternatiu i que finalment tothom s’hi acabarà apuntant.

2 – Els socialisme real: Marx pensa que es pot i s’ha d’acabar amb el sistema capitalista i anar cap a un altre sistema (comunisme: acabar amb la propietat privada).

3 – L’anarquisme: cal acabar amb la propietat privada, amb l’Estat, cal que les persones siguin lliures i puguin viure de forma lliure i en comú voluntàriament.

4 – El reformisme: des del cristianisme i des d’alguns socialistes es proposa que cal donar solucions als problemes més evidents, per exemple fent cooperatives de consum perquè fos més accessible el consum als obrers.

Dins d’aquest grup, l’Església es planteja un sistema de reforma que en realitat el que vol és tornar a la societat tradicional (abans del liberalisme). Tot i que coincideixen amb molts moviments obrers en les crítiques al liberalisme i al capitalisme, no estan junts perquè molts moviments obrers havien criticat l’Església com a part que defensava els treballadors.

La segona revolució industrial

A finals del segle XIX es produeix la segona revolució industrial. Això es deu a dues grans qüestions:

1. Canvis científics i innovacions tecnològiques
2. Desenvolupament de l’organització científica del treball (OCT)

Avanços científics

La pila (Volta), el magnetisme, l’electricitat, el motor d’explosió, l’acer, la destil·lació de petroli, telègraf, etc.

Per adaptar els nous sistemes tècnics calen diners, d’aquí que els bancs hagin de convertir-se en grans empreses i tinguin un paper predominant.

Les indústries familiars han de deixar lloc a les societats anònimes. D’aquesta manera, els amos no són els qui administren les empreses; el capital controla la indústria, algunes companyies tenen més d’un lloc de treball.

L’organització científica del treball

Taylor y Fayol varen proposar unes teories sobre la divisió del treball que varen sentar les noves bases del funcionament de les grans empreses.

El problema era que tradicionalment les grans empreses no rendien massa, perquè els seus treballadors censuraven aquells que treballaven més del compte. Tanmateix, Taylor va veure que els treballadors feien moltes feines inútils i que moltes tasques no acabaven d’estar definides del tot.

A partir d’aquí, Taylor va escriure la seva obra sobre els principis i mètodes de la gestió científica del treball. Els seus principis bàsics són:

- Cal organitzar el treball científicament

- Cal una direcció jeràrquica i una estructura funcional

- Analitzar els temps i els moviments

- Cal una nova cultura de l’empresa

Fayol es va interessar per aplicar aquestes qüestions a les oficines. Per a ell cal buscar les finalitats de les empreses i a partir d’aquí les funcions bàsiques per assolir aquests fins. Això vol dir que s’han de fer grans categories molt àmplies que es van concretant en subcategories fins arribar a les tasques individuals. Un cop es tenen les tasques individuals, s’assigna a cada persona una sèrie de tasques concretes, de manera que siguin el màxim de productives i eficients amb el mínim cost.

Les funcions dins de les empreses són:

• Tècniques (producció)
• Comercials
• Financeres
• Comptables
• Administratives: aquestes són molt importants perquè segons com funcioni l’empresa a aquest nivell s’aconseguiran canvis en tota l’empresa.

Tot plegat vol dir que cal una organització vertical de les empreses de manera que es donin relacions jeràrquiques i l’autoritat i la responsabilitat es deleguin de dalt a baix.

L’èxit d’aquests sistemes radica en el fet que a més d’incrementar els guanys de les empreses, també oferia millors salaris als treballadors (30-100% d’increment). Per això es va imposar en moltes empreses americanes. Abans de la primera Guerra Mundial va posar-se en marxa a Alemanya.

Un altre canvi molt important es deu a Henry Ford i el seu sistema de producció en massa basat en cintes de transport que eviten els moviments dels treballadors.

La producció en massa suposa que:

• desapareix el treballador especialitzat
• la divisió del treball és màxima
• el treballador no ha de pensar com treballar ni amb quines eines (Ford va dir que ell pagava a la gent per treballar, no per pensar)
• el treballador no té cap expectativa de promoció.

Al principi, el taylorisme i el fordisme varen ser poc ben vistos pels treballadors, perquè havien de treballar més (tot i que en realitat això sembla que només és un efecte psicològic), produir una quantitat mínima d’acord amb la producció mitjana, estaven sotmesos al ritme de la màquina i el seu treball està constantment controlat pels supervisors. A més a més, era un sistema que desprofessionalitzava els treballadors qualificats. Per als treballadors era un mal sistema, fins al punt que els sindicats americans el varen rebutjar l’any 1914.

Tot això va fer que la gent s’adonés que no tot s’aconseguia amb sous alts, primes i incentius. Hi havia també factors psicològics que feien difícil rendir més en el treball. Per exemple, és molt important si el treballador se sent satisfet o no, les seves interaccions amb el grup de companys, etc.

D’aquí que sorgissin molts estudis sobre la motivació en el món del treball: Elton Mayo, Kurt Lewin, etc.

El fracàs del taylorisme per humanitzar les relacions laborals ha dut els empresaris a buscar noves formes d’organització que ja no s’inspiren en els principis de l’OCT i de les cadenes de muntatge. El que es buscarà és que els treballadors no se sentin estranys en el treball (vide més endavant). Per exemple, en les cadenes no es pot parlar i no es poden tenir relacions personals amb els altres treballadors.

Paral·lelament, el fordisme també va fer crisi, perquè la producció de productes en cadena (massa) arriba un moment en què no és rendible (la gent es cansa de què tothom tingui exactament el mateix).

Des de finals dels 70 el fordisme pur és inviable: les empreses s’han d’adaptar a una demanda selectiva i necessiten fer-ho reduint al màxim els costos.

Aquí, a més del problema de les modes, hi ha dos problemes afegits:

1. si es produeix en massa, de seguida sorgeixen imitadors que fan el mateix i, per tant, cal inventar noves coses per ser diferent de la competència.
2. Els consumidors demanden cada cop coses més variades. Volen demostrar que tenen poder adquisitiu per seguir la moda. Per això cal produir nous productes, moltes vegades sense abandonar del tot el sistema de producció en massa (se li diu neofordisme). Si no es vol abandonar el sistema fordista de producció, cal fer-hi alguns canvis perquè els treballadors l’acceptin: els treballadors s’han de sentir implicats en les decisions que es prenguin (disseny de nous models, de noves formes de treball, etc.)

Tot això ha portat a una crisi del model i ha possibilitat l’arribada d’una tercera revolució industrial.

Pel que fa a les relacions industrials durant la segona revolució, cal dir que el taylorisme suposa que els treballadors no pensen i que qui ha de pensar són els enginyers. Els treballadors no necessiten ni tenir informació sobre els processos de treball (només sobre el que han de fer). Això fa que la feina concreta s’aprengui molt ràpid, però fa inintercanviables els diferents llocs de treball. És com si en comptes de ser una persona fos una eina que s’ajusta a la màquina amb què treballa.

Els treballadors especialistes que havien subsistit a la primera revolució industrial, varen acabar desapareixent a la segona.

Davant d’aquesta situació, la visió que els treballadors tenen del treball, segons Blauner, es resumeixen en:

• impotència
• desinterès
• alienació social (no se senten vinculats a l’empresa ni als companys)

A més a més, les relacions industrials durant aquest període estan vinculades a la intervenció de l’estat

La pressió dels sindicats: volen acabar amb el sistema

L’arribada al poder de partits lligats als interessos obrers

En definitiva, les lluites de classes es fan més grans durant la segona revolució industrial. Els treballadors accepten el capitalisme, però el viuen com a dolent i explotador. L’aguanten perquè no hi ha res millor.

De tot plegat en surt l’estat del Benestar, que després de la segona Guerra Mundial s’imposen com a plantejament social prioritari en la majoria de països. En aquest marc, es buscar la plena ocupació, la seguretat en el treball, legislacions que assegurin més drets als treballadors... Però als 70 arriba la crisi econòmica i cal reformular el model.

Taylorisme: sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor, precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta, íntima, personal, entre la direcció i els obrers". Des de bon començament, els sindicats s'oposaren a la introducció de l'organització tayloriana per la manca d'objectivitat que hi ha a tot el procés de mesurament i d'establiment de primes i, sobretot, pel caràcter inhumà del que ha estat anomenat "organització de l'esgotament" i el caràcter degradant del sistema, que, en separar les tasques de concepció i d'execució, prescindeix de la intel·ligència i de tota iniciativa de l'obrer. El taylorisme ha estat criticat, també, perquè considera que l'econòmic és l'únic mòbil del treballador i perquè no té en compte les condicions globals de la societat en què aquest viu.

Fordisme: sistema de producció industrial introduït per Henry Ford a les primeres dècades del s XX. Les teories clàssiques de l'organització industrial—taylorisme i fordisme— sorgiren al principi del segle XX, època en què culminà el maquinisme, amb la introducció de nous mètodes d'organització del procés de treball. Així com el taylorisme cercava de millorar l'eficàcia industrial, el fordisme prestava molta més atenció a la sortida comercial dels productes: la producció en massa requereix mercats de masses. El fordisme suposà la introducció de la cadena de muntatge mòbil i la fabricació portada a terme a grans plantes i adreçada a mercats de masses. Aquest sistema de producció a gran escala esdevingué essencial per a la indústria de l'automòbil mundial i, posteriorment, fou adoptat per altres sectors industrials.

La tercera revolució industrial

A partir dels 70 hi ha canvis importants en el món de les empreses i això ha permès que certs autors parlessin de la tercera revolució industrial.

Aquesta tercera revolució es basa més en la utilització de coneixements per treballar que no de força o habilitats físiques.

Els canvis en les TIC (electrònica, informàtica, telecomunicacions) han provocat grans canvis en les estructures productives.

Tot plegat fa que les empreses que es pugin crear siguin multinacionals o millor dit, globals, amb terminals locals.

La tercera revolució industrial es basa en les noves tecnologies i en la globalització. Davant d’aquests factors cal una nova forma d’organització del treball.

Els problemes actuals més importants de totes les empreses són:

• reducció de costos per ser més competititus. Això vol dir reduir la mà d’obra al màxim, reduir els processos productius al mínim i el temps de durada, implantar la filosofia del "zero defectes", l’especialització (outsourcing, donar la feina a altres empreses especialitzades)
• augmentar la qualitat del producte o servei
• La fabricació Just in Time: que permet reduir costos i adaptar-se millor a la demanda. Això s’aplica també als proveïdors i per això són molt importants les noves TIC, perquè permeten coordinar les demandes i les accions de diferents empreses que depenen l’una de l’altra. La idea és produir el producte que el client demana en molt poc temps (un cotxe fet a mida i servit en un temps prudent).
• La filosofia del client intern i extern: dins de les fàbriques es considera que cada secció o fins i tot cada persona que està després que tu en el procés productiu és com un client extern i per tant cal tractar-lo com a tal (no fer-lo esperar, no donar-li gat per llebre, etc.) Fins i tot hi ha empreses en què els clients van a veure com funcionen abans de decidir-se a comprar el seu producte.
• Importància dels recursos humans: aquests recursos permeten la flexibilitat de l’empresa. Cal utilitzar-los en equips i no com a individus. Cal tenir-los ben formats.

Les relacions industrials en aquesta tercera revolució industrial es basen en la incertesa: ja no es tracta d’un tema de sou o condicions laborals, sinó que més aviat es tracta d’incertesa en els contractes i en la incertesa que per a tothom suposen les oscil·lacions del mercat. Hi ha moments de punta en la demanda i moments en què no hi ha feina i les empreses necessiten que els seus treballadors siguin flexibles (això genera molta precarietat). D’altra banda, moltes empreses canvien de mans, d’accionistes, etc. I això genera problemes d’incertesa perquè cada dos per tres es pot reorientar el negoci o tancar una planta o una secció, etc.

Un altre problema és que tot això es fa més greu en les empreses petites, en què els empresaris o gerents no tenen interlocutors vàlids en els sindicats. Aquest fet és molt important a Espanya, perquè les nostres empreses són força petites.

Avui dia, les relacions dels treballadors amb les empreses són més individualistes: el mercat de treball està molt segmentat (hi ha gent que es fa imprescindible per a l’empresa, però és poc), molts llocs de treball necessiten certes qualificacions que no tothom té, hi ha molta precarietat en el treball, per regla general, fet que fa que alguns treballadors es dediquin a buscar que els facin fixos en comptes de ser solidaris amb els seus companys (per això es formen, no per treballar millor), etc.

Les empreses que abandonen el fordisme taylorisme intenten buscar noves formes de gestió del treball basades en la cooperació o la solidaritat del grup. Es fan petits grups de treball de persones que es coneixen i entre les quals es creen vincles d’amistat i reciprocitat. A aquests grups se’ls demana que produeixin d’acord amb la divisa de la "qualitat total". Amb tot, és un canvi molt lent.

D’altra banda, s’ha produït una pèrdua de la ideologia dels treballadors i dels empresaris. Se sap que no hi ha models alternatius i es pensa que cal negociar en qüestions puntuals com el salari, però també se sap fins on pot arribar l’empresa i ja no es demanen coses impossibles.

Això està agreujat per l’existència de molts treballadors tècnics, amb formació molt específica i poca consciència social.

Amb les noves formes de treball, el treballador se sent més realitzat i per tant, té menys interès en ser subversiu o en oposar-se a l’empresa.

Darrerament, algunes tendències apunten cap a la creació d’una ètica dels negocis i del treball, de manera que es busca una major confiança i fidelitat, més cooperació i justícia en les formes de treballar.

Finalment, en tot aquest context, els sindicats han perdut bona part del seu protagonisme.

Toyotisme: mètode d'organització del treball —oposat al taylorisme— introduït per les empreses japoneses, basat en la producció ajustada, l'aplicació de la qualitat total i la implicació absoluta dels treballadors en el procés de producció. Una de les bases d'aquest sistema són els anomenats "cercles de qualitat", equips formats pels treballadors que estudien la qualitat d'un producte i, sobretot, l'adequació del procés productiu. Es basa en la premissa que el treballador millora el seu rendiment si participa activament en equips de treball on pot comunicar les queixes i pot suggerir innovacions i millores del procés de produció. Tot plegat comporta una major implicació i responsabilitat del treballador.

Postfordisme: sistema d'organització social del treball que introdueix criteris de flexibilització tècnica i social i institucionalitza la desregulació legal de l'ús de la força de treball. Davant la incapacitat del fordisme per adaptar-se a la crisi econòmica dels anys setanta, el postfordisme respon a l'emergència d'uns mercats cada vegada més fragmentats, personalitzats i canviants. Ha afavorit la creació d'un nou sistema que combina l'ús de noves tecnologies productives (robotització, informatització) i proposa estratègies d'organització més flexibles.