Imatge gràfica
Amplia la imatge
El colonialisme espanyol a l'Àfrica negra és un dels episodis més ignorats i interessadament silenciats de la història recent d'Espanya.
Guinea Equatorial, antiga colònia espanyola, va accedir a la independència fa quaranta anys, el 12 d'octubre de 1968. Els turbulents anys posteriors van portar a la dictadura de Francisco Macías, protagonista dels greus enfrontaments amb l'exmetròpoli, seguida pel règim actual del seu nebot, Teodoro Obiang, que té el suport de la indústria petroliera. Mentre les institucions de defensa dels drets humans denuncien la dictadura d'Obiang com a beneficiària màxima de la riquesa que genera la producció petroliera creixent, les democràcies occidentals hi fan la vista grossa per tal d'accedir a les immenses reserves de petroli que té el país.
Font: http://www.cccb.org/ca/curs_o_conferencia?idg=25769
Altres referències d'interès ***
La Guinea espanyola, una colònia catalana?
Els catalans van ser fonamentals en l’empresa colonial, però a Catalunya predomina avui el desconeixement sobre el país africà
Bracers de la finca de cacau La Barcelonesa, de Rius y Torres, a l’illa de Fernando Poo, a la Guinea Equatorial.Els catalans de més de 50 anys van aprendre a l’escola que Espanya tenia, a l’Àfrica Equatorial, uns pintorescos territoris de nom exòtic: Fernando Poo, Río Muni, Annobón, Corisco, Elobey Grande i Elobey Chico.
Alguns segueixen recitant aquest llistat de topònims de memòria, tot i que serien
incapaços d’ubicar-los en un mapa. Bona part coneix aquests noms i res més:
potser algú recorda la xocolata Batanga, o les fustes tropicals que s’amuntegaven,ja fa molt de temps, al vell Moll de la Fusta barceloní.
Els catalans més joves ni tan sols coneixen això. És fàcil que confonguin la Guinea Equatorial, l’antiga Guinea Espanyola, amb la francòfona República de Guinea o fins i tot amb la llunyana Papua-Nova Guinea. Són molts els que ni tan sols saben que Espanya va tenir una colònia a l’Àfrica Negra. Encara que milers d’equatoguineans es passegen pels carrers catalans, solen veure’s immersos en el més absolut anonimat, confosos entre la resta de negres africans.
En canvi, els guineans tenen un coneixement molt més profund de Catalunya. Els de més de 50 anys reciten els mateixos territoris de Guinea que reciten els seus coetanis catalans, i fins i tot poden parlar de Terrassa, Tarragona o Girona; molts no han trepitjat mai aquests llocs, però gràcies a l’enciclopèdia escolar de Dalmau Carles Pla saben que allà s’hi produïen tèxtils, o porcs, o bicicletes. Molts joves, i molts vells, no només coneixen de l’existència de Catalunya, sinó que saben molt del que hi passa gràcies als tediosos programes de Televisió Espanyola Internacional.
Aquest mitjà de comunicació, malgrat tot, és el responsable que alguns guineans s’hagin format una visió distorsionada i creguin que a Catalunya només hi ha maltractadors, famosos mediàtics i individus insolidaris que es neguen a repartir la seva riquesa amb la resta d’espanyols.
Però la majoria dels guineans sempre han tingut una idea ben clara sobre qui són i com són els catalans. Hi ha una cabra, de banyes retorçades, que en llengua fang és anomenada karalana (catalana). Li donen aquest nom per la seva mala cabeza (males puces) que, segons els fang, és idèntica a la dels habitants de Catalunya.
I els coneixen prou bé: va haver-hi molts colons catalans, en aquell territori. Alguns vells del rerepaís guineà que van conviure-hi durant anys fins i tot parlen algunes paraules de català. Però a la Guinea els catalans també tenen fama d’industriosos.
I els habitants d’Ebibeyín, que són considerats els més treballadors i pesseters del país, presumeixen de ser els catalans de la Guinea... Al 1777, pel Tractat de Sant Ildefons, Portugal va cedir a Espanya les illes de Fernando Poo i Annobon.
Però Espanya no les va colonitzar efectivament fins a la dècada de 1850, quan alguns comerciants i industrials catalans, que aspiraven a aconseguir alguns mercats africans, van pressionar al Govern espanyol perquè ocupés la colònia equatorial. Fins aleshores, tan sols dos menorquins es dedicaven a la tracta d’esclaus a Corisco.
La colonització va ser extraordinàriament lenta, però els empresaris catalans van anar consolidant les seves posicions a Fernando Poo i van desplaçar progressivament a la resta de comerciants.
La Companyia Transatlàntica es va convertir en el principal inversor a Fernando Poo.
L’economia de l’illa va experimentar un fort creixement a la fi del segle XIX, quan es va començar a conrear cacau.
Algunes de les grans plantacions eren a mans de finqueros catalans, i la comercialització de tot el cacau passava per mans dels grans exportadors, bàsicament radicats a Catalunya.
Al 1900 Espanya va aconseguir ampliar les seves possessions equatorials
amb 26.000 km2 de selva: era el territori que s’anomenaria Río Muni, el Muni o, simplement, la Guinea Continental Espanyola.
Els capitalistes catalans de seguida van veure perspectives de negoci en
el nou territori i van aconseguir una posició predominant a ALENA, la principal empresa de la colònia, dedicada a l’agricultura i a l’explotació forestal. Amb els anys, anirien arribant més colons catalans a la Guinea Espanyola i assolirien una important presència en diferents sectors: els transports, el comerç, la producció i comercialització del cacau i del cafè... Els catalans formaven part de l’avantguarda de la colonització espanyola, però eren molt corporativistes. Solien contractar d’altres catalans, de tal forma que el seu nombre va augmentar ràpidament al tròpic.
Paral·lelament, algunes famílies de l’elit negra de Fernando Poo (els anomenats fernandinos) van instal·lar-se a viure a la part alta de Barcelona, on també hi vivien els burgesos amb qui mantenien tractes comercials.
La base de l’economia guineana radicava en el cacau, controlat per inversors catalans. La Unió d’Agricultors de Fernando Poo, la patronal dels plantadors guineans, va instal·lar la seva seu a Barcelona.
Mitjançant complexes maniobres polítiques, va obligar els fabricants de xocolata a comprar el cacau guineà, tot i que aquest era més car que el que es produïa a d’altres països. Això s’explica gràcies als sòlids suports amb què comptaven els finqueros i negociants catalans (incloent-hi el del Foment del Treball Nacional).
De la Plana al bosc equatorial.
Els catalans tenien un paper predominant a l’economia guineana. En canvi, la seva presència era marginal en l’àmbit polític, ja que era l’exèrcit qui monopolitzava el control del territori. Però els catalans van tenir un paper clau en l’evangelització de la Guinea a partir de 1883, quan els missioners claretians es van fer càrrec de les tasques apostòliques. Molts d’ells eren de l’Osona i de les comarques del nord del Principat. Es formaven al seminari del carrer Sant Antoni Maria Claret, el primer indret de Barcelona on es van ensenyar llengües bantus... Al cap de poc se’ls van unir les concepcionistes, entre les quals també hi havia un bon nombre de catalanes.
L’evangelització catalana va tenir un fort impacte a la Guinea. Els claretians, molt conservadors, van tractar de reformar radicalment les societats guineanes, que consideraven “salvatges” i “anticristianes”. Amb el recolzament incondicional de l’administració colonial, van modificar violentament l’estructura familiar, la religió, la forma de vestir i els hàbits laborals dels guineans. Als habitants d’Annobon fins i tot els van treure els noms i els van posar cognoms de ressonàncies hispàniques. Ara alguns es diuen Gerona o Sabadell (pronunciat amb l final). En aquesta època la Verge de Montserrat, la Moreneta, es va convertir en la patrona de desenes de pobles guineans.
Però l’evangelització de la Guinea també va tenir alguns efectes sobre la societat catalana. Els religiosos empraven les missions com a eina de propaganda del catolicisme.
El pare Saborit, de missió en cayuco per les costes de la zona de Cabo San Juan.
Així, a Catalunya van arribar a ser extremadament populars algunes campanyes com la “hucha del negrito de Guinea” (destinada a recaptar fons per a la formació dels nens guineans). Moltes famílies catòliques de Barcelona i de Vic es subscrivien a les revistes dedicades a les missions de la colònia espanyola, i l’evangelització de Fernando Poo i el Muni va ocupar un lloc destacat al Pavelló Missional de l’Exposició Universal de 1929.
Massagran, el Tarzan català?
Alguns escriptors catalans van dedicar obres (majoritàriament en castellà)
a la colònia africana. Bravo Carbonell va publicar diversos assaigs propagandístics, als anys 1910 i 1920, en els que defensava la intensificació de la colonització de la Guinea. Durant la República, un incisiu periodista d’esquerres, Francesc Madrid, va publicar La Guinea incógnita, tot un al·legat contra la política colonial de la dictadura de Primo de Rivera. Anys després, als anys cinquanta, una obra de Bartomeu Soler, de sentit completament diferent, va arribar a ser tot un best-seller. La selva humillada era un llibre de viatges en el qual Soler feia una apologia de la colonització guineana des d’un punt de vista profundament racista i virulentament espanyolista. En aquesta mateixa època, una escriptora que no havia visitat mai la Guinea, Liberata Masoliver, va obtenir el premi Elisenda de Montcada amb el llibre Efún, en el què glorificava la dura vida dels blancs a les plantacions de Río Muni. No van tenir tanta fortuna les obres de temàtica colonial d’altres autors, com Josep Maria Vilà o Josep Vilaró. Però hi ha una obra clau de la literatura catalana que, sense citar la colònia espanyola, es va inspirar en ella: Les aventures extraordinàries d’en Massagran, de Josep Maria Folch i Torres. Aquest escriptor ja havia publicat anteriorment un assaig sobre les colònies africanes d’Espanya, destinada als escolars; tot i que no va tenir gaire èxit, va influir molt en el Massagran i en d’altres obres seves de ficció.
En canvi, la Guinea va tenir un paper molt marginal en la ciència catalana. Només podríem destacar un sòlid estudi econòmic de Romà Perpinyà, les publicacions etnogràfiques d’August Panyella, i els estudis d’etologia de Jordi Sabater Pi (l’investigador que va portar Floquet de Neu a Barcelona).
La societat catalana, globalment, va ser molt impermeable al fenomen colonial. Hi havia molt poc interès pel que passava a l’Àfrica Equatorial, i ni l’oposició al franquisme es va preocupar per allò que hi succeïa (tot i que no hi van mancar els abusos). Paradoxalment, els nacionalistes catalans quasi no van fixar la seva atenció en l’autonomia d’aquesta colònia ni en la seva independència.
Els anys del silenci.
El 12 d’octubre de 1968 Manuel Fraga donava la independència a la Guinea Equatorial i pujava al poder Francisco Macías Nguema, el més antiespanyol dels polítics guineans. Al cap d’alguns mesos va haver-hi un esclat de violència antiblanca, i quasi tots els colons van ser repatriats mitjançant un ampli operatiu militar.
Al voltant d’un miler de catalans van tornar a les seves cases després de ser evacuats. Eren els nostres propis pieds noirs. Van ser ben pocs els que es van quedar a la Guinea. Entre ells, un escultor de Reus, Modest Gené.
Gené, que de jove s’havia dedicat a esculpir àligues imperials per les ciutats de Catalunya, va acabar els seus dies realitzant una escultura de Macías. Mentrestant, alguns guineans que havien arribat a estudiar a Catalunya durant els anys seixanta es van veure obligats a quedar-se per escapar a la repressió macista. Entre ells, un altre escultor, Leandro Mbomío, molt dinàmic en la lluita política guineana. Aquests joves van patir molt, però poc a poc van anar millorant la seva posició i molts van acabar per instal·lar-se a Catalunya.
Nous temps, noves dinàmiques.
Tot i que la llei de secrets oficials es va retirar el 1977, l’oblit de la colònia va perdurar durant quasi trenta anys. Però amb el temps el ressentiment es va anar difuminant, i entre els antics colons catalans va començar a imposar-se la nostàlgia de Guinea. El paraíso verde perdido (aquest era el títol de les memòries de Fernando García, un d’ells). Alguns van publicar obres autobiogràfiques, d’altres van crear pàgines web de temàtica colonial, i uns altres es van organitzar en associacions i ONG per retrobar-se amb el seu passat.
Davant aquest fenomen, que partia de la mitificació del colonialisme, Catalunya també es va convertir en un focus crític de reflexió sobre la Guinea colonial i postcolonial.
Als móns de la història, l’antropologia i la literatura oral hi van sorgir investigadors que van qüestionar els mites colonials (com Jacint Creus, Virgínia Fons o Ramon Sales). A Barcelona hi van aparèixer interessants iniciatives editorials, en les que s’hi publiquen nombrosos textos sobre la Guinea o d’autors guineans (com l’ONG CEIBA, les editorials Mey i El Cobre, o les revistes Nova Africa i Studia Africana).
Després de molts anys de silenci, la Guinea Equatorial va tornar a formar part de la literatura catalana. Carles Decors, fill d’un colon, a les seves novel·les analitza severament Aquell món idíl·lic (la colònia on va viure el seu pare). També fan
referència a la història colonial Armando Boix i Josep Lorman, mitjançant
novel·les juvenils que es distancien clarament de la mítica colonialista.
Però si les obres de ficció suposen una dràstica ruptura amb la vella narrativa colonial, la mirada etnocèntrica continua dominant els llibres de viatges dels catalans que visiten la Guinea Equatorial recentment, com Toni Sala.
Petroli per a Catalunya?
Als darrers anys s’ha incrementat el nombre de residents catalans a la Guinea,
i alhora ha crescut la immigració guineana a Catalunya. Hi ha nuclis de guineans a L’Hospitalet de Llobregat, a Nou Barris i a Lleida, tot i que menys nombrosos que els de Móstoles, T orrejón de Ardoz, Saragossa o València (els destins favorits d’aquests immigrants).
La Guinea Equatorial no forma part de les àrees prioritàries de la cooperació de la Generalitat de Catalunya (potser perquè aquesta institució vol marcar distàncies envers les polítiques de cooperació de l’Estat). I les ONG catalanes no destinen gaires esforços a la Guinea, després del fracàs de diverses iniciatives.
Malgrat tot, sembla ser que el petroli que sorgeix en grans quantitats de les aigües territorials guineanes torna a atreure les inversions catalanes. Repsol-YPF i Gas Natural (ambdues empreses amb participació de La Caixa) tracten d’obtenir concessions petrolieres a la Guinea. Potser no és casualitat que alguns diputats catalans, encapçalats per Josep Antoni Duran i Lleida, apostin per una col·laboració estreta amb el dictatorial règim guineà.
Font: Quadern Cataluña Suplemento cultural de EL PAÍS, 29-9-2008
Algunos enlaces:
http://www.afrol.com/es/html/Enlaces/paises/enlaces_guinea_ecuatorial.htm
http://www.asodegue.org/portafotos.htm
http://www.afrol.com/es/Enlaces/paises/enlaces_guinea_ecuatorial.htm
http://www.afrol.com/es/Categorias/Mujeres/guinea_ecuatorial.htm
http://www.angelfire.com/sk2/guineaecuatorial/
No hay comentarios:
Publicar un comentario