FONT: http://www.xtec.es/~nlinan/geomorfo/tema2/index.htm
Catalunya té una gran varietat de formes de relleu, on predominen, però, les muntanyes. Tenint en compte les seves característiques comunes, els geògrafs han estructurat aquesta varietat de formes en tres grans unitats de relleu.
Pirineus
Catalunya té una gran varietat de formes de relleu, on predominen, però, les muntanyes. Tenint en compte les seves característiques comunes, els geògrafs han estructurat aquesta varietat de formes en tres grans unitats de relleu.
Pirineus
Plana de l'Empordà
Delta de l'Ebre
Els Pirineus són la més important unitat de relleu que hi ha a Catalunya.Tenen aproximadament uns 435 km de longitud, dels que a Catalunya corresponen 250 km. És al llarg del període Terciari i, més concretament, amb el moviment Alpí quan té lloc la formació d'aquesta serralada.
Degut a les característiques de la seva formació, la disposició actual dels Pirineus presenta una franja central de roques ígnies i metamòrfiques corresponents al sòcol primari, que forma el Pirineu Axial , flanquejada a banda i banda per la cobertora replegada de roques sedimentàries del Secundari i Terciari, que forma el Pre-Pirineu.
És a la seva part central on es registren les cotes més altes: Mont Perdut(3.355 m) Posets (3375 m) Aneto (3.404 m).
A partir del cim de l'Aneto, s'allarga cap a la Mediterrània fins enfonsar-se en aquest mar pel Cap de Creus.
Aquest és el tram dels Pirineus que separen i fan frontera entre Catalunya, França i Andorra. A prop del mar s'alça el cim del Canigó (2.800 m) encara que al vessant rossellonès. El mateix que l'alçada es redueix a mida que s'apropa cap al mar, amb l'excepció abans dita del Canigó, també l'amplada va disminuint, des d'uns 150 km a la part central fins uns 10 km a la serra de l'Albera, al seu extrem oriental.
Origen i situació
Les Serralades Costaneres o Sistema Mediterrani són una de les tres grans unitats de relleu de Catalunya (recordem que les altres són els Pirineus i la Depressió Central). Estan situades a l'orient de Catalunya i agafen una direcció nordest-sudoest, paral·lela a la costa.
Les Serralades Costaneres són les restes del gran massís Catalano-Balear que, després de l'emersió del Pirineu, tancava el gran golf marí terciari pel sud-est.
A les darreries de l'orogènia alpina la major part del massís se submergí i només restà emergida aquesta franja de terreny, plegada i fracturada.
Dues fractures paral.leles facilitaren l'ensorrament d'un bloc intermedi per on penetrà l'aigua tot formant un petit i estret golf, que, poc a poc, s'anà reblint i acabà constituint la Depressió Pre-Litoral.
Es per això que geòlegs i geògrafs han distingit tres subunitats perfectament definides: les Serres Pre-litorals, les Serres Litorals i, entre ambdues serralades, la Depressió Pre-Litoral.
La Depressió Pre-Litoral és una fosa tectònica delimitada per dues línies de falla principals. La ocupen les comarques de la Selva, el Vallès, el Penedès i el Camp de Tarragona.
Les Serres Pre-litorals són les més interiors i és aquí on es troben els cims més alts. De nord a sud:
- les Guilleries,
- el Montseny,
- Sant Llorenç del Munt,
- Montserrat,
- el bloc del Gaià,
- les Muntanyes de Prades,
- el Montsant i la serra de la Llena,
- les serres de Colldejou i Llaberia,
- la serra de Tivissa,
- la serra de Cardó,
- les serres de Cavalls i Pàndols,
- el massís dels Ports i el Montsià.
De nord a sud:
- el massís de les Gavarres,
- el Puig de Cadiretes,
- el Montnegre,
- el Corredor,
- Sant Mateu,
- Collserola
- i el massís del Garraf.
Un dels trets geològics més característics de les Serralades Costaneres és la gran diversitat de materials de totes les eres geològiques que les constitueixen.
Estructura geològica
La diversitat de materials té les seves conseqüències en l'estructura del relleu.
A la meitat nord, el rocam és constituït majorment per granit i esquistos, ambdues roques pertanyents al sòcol rígid de la serralada.
En produir-se l'orogènia alpina, aquestes roques es resistiren a plegar-se i s'esquerdaren donant lloc a una estructura de fracturació, que és la que predomina en aquest sector, sobretot en la part més oriental.
Hi ha blocs deprimits, com els de la Selva i el Gironès, per on passen les principals vies de comunicació cap a França, i altres enlairats, com el del Montseny o el de les Gavarres.
Així, doncs, en el sector septentrional de les Serralades Costaneres hi conviuen dues estructures: una de plegament, molt antiga -herciniana-, considerablement desgastada i que sovint dóna formes molt aplanades -les peneplanes- per raó de la llarga erosió a què han estat sotmesos aquests massissos des del moment de la seva emersió. Un exemple clar de peneplana és el Pla de la Calma, al Massís del Montseny; també el suau modelat dels cims de les Guilleries ens indiquen un nivell de peneplanació, disseccionat per l'acció dels rius.
L'altra estructura que es dóna és la de fracturació, molt més recent -data de l'orogènesi alpina- que afectà els massissos hercinians mitjançant dos sistemes de falles, entrecreuats, que desnivellaren blocs enormes.
A la meitat meridional de les Serralades Costaneres, on els materials més abundants són els sedimentaris, sobretot secundaris, l'estructura del relleu és, bàsicament, de plegament, amb algunes fractures que es produïren en les últimes fases de l'orogènia alpina i que aixecaren uns blocs, com el de les Muntanyes de Prades i n'ensorraren d'altres, com la depressió de Móra.
Activitats Materials complementaris
Depressió Central
La Depressió Central s'estén entre el Pre-pirineu i les Serralades Costaneres, obrint-se cap a ponent, per on enllaça amb la Depressió de l'Ebre com a la seva perllongació oriental. Des d'un punt de vista físic, és una successió d'altiplans d'entre els 800 i 1.000 metres que van perdent alçada (fins els 100 metres) cap a l'oest fins arribar a la Depressió de l'Ebre.
Limitant aquestes alçades, s'estenen conques d'erosió que han anat excavant els rius en trobar-se materials tendres del tipus argiles i margues (El Pla del Bages o la Conca de Barberà). Formació i principals materials La Depressió Central és constituïda per materials recents, del Quaternari, que es dipositaren en el gran golf marí que delimitava el massís pirinenc i el massís catalano-balear.
D'aquesta fase de sedimentació marina trobem gresos, calcàries i margues gris-blavenques (aquestes dues últimes allí on la sedimentació és més tranquil·la) i conglomerats (en els grans cons de dejecció dels rius pirinencs i catalano-balears).
L' evaporació va produir la concentració de sals (sòdiques, potàssiques i guixos). Una vegada dipositades les sals i reduïda la superfície d'aigua, s'inicia una fase de sedimentació continental que dóna com a resultat un rocam constituït per capes de gruixària variable de conglomerats, gresos, margues i calcàries (tots ells secundaris i terciaris) i argiles rogenques quaternàries.
Erosió
Els materials que conformen aquesta unitat de relleu pateixen una lleu erosió (inclinació cap a la Depressió de l'Ebre) degut a haver-se format amb posterioritat a l'orogènia alpina.
Aixó fa que, juntament amb l'alternança de margues i argiles i gresos, calcàries i conglomerats, el seu paisatge es dibuixi com un tipus de relleu dissimètric en costes (relleu "en cuesta"), on les capes més dures, desguarnides totalment o parcial de les més tendres per l'erosió, esdevenen extensos planells de pendent suau pel cantó inclinat (cap a l'Ebre) mentre que pel cantó oposat a la inclinació, la capa dura es resol en un abrupte graó, d'acusat pendent, fins i tot, a vegades, acinglerat (Plana de Vic, Conca d'Ódena o la Segarra).
En aquells punts de la Depressió Central on els cursos d'aigua han trobat potents masses de materials tendres (margues o argiles), s'han obert amples conques d'erosió amb petits turons com a únics relleus sobresortints. Els vessants d'aquests turons margosos presenten un aspecte profundament abarrancat, molt característic, amb absència total de sòl i vegetació (bad-lands).
- La Plana de Vic,
- el Pla del Bages,
- la Conca d'Òdena,
- la Conca de Barberà,
- la Conca de Gandesa
- i el Pla de Lleida són les més importants.
A excepció del Pla del Bages i el de Lleida, les altres ocupen una posició perifèrica a la depressió i en la seva excavació participen rius de les Serralades Costaneres.
En el centre de la Depressió, els materials són recents (argiles sobre les quals s'han dipositat els materials al·luvials (Plà d'Urgell)). Aprofitant la feblesa d'aquests materials els rius pirinencs han obert amples conques, en les quals s'han encaixat les terrasses quaternàries.
A la part septentrional de la Depressió Central, les últimes empentes orogèniques de plegament alpí afectaren els materials i es produïren tota una sèrie de plecs suaus, orientats generalment d'oest a est. Ja hem dit abans que per tota la Depressió Central hi ha mostres de relleu diferencial, però precisament a la perifèria (i pertanyent a altres unitats de relleu) és on es troben els millors exemples:
- els relleus conglomeràtics de Sant Llorenç de Munt,
- Montserrat,
- Montsant
- i les serres de Turb o de Comiols,
Unitats estructurals
D'est a oest la Depressió Central queda estructurada en:
- La plana de Vic, oberta en margues gris-blavenques per l'acció conjunta dels rius Ter i el Congost
L' altiplà del Lluçanès que enllaça amb el Baix Berguedà, la conca del Cardener, i el Solsonès - L' altiplà del Moianès enllaçant amb l'altiplà de la Segarra pel pla del Bages (obert per l'acció de buidatge dels rius Llobregat i Cardener)
- La conca d'Òdena, oberta per l'acció del riu Anoia, es troba entre les serres pre-litorals de Montserrat, el Bloc del Gaià i l'altiplà de la Segarra
La conca de Barberà, oberta pel Francolí es troba entre l'altiplà i les muntanyes de Prades - Les Garrigues cap el sud-oest.
El Pla d'Urgell i el més deprimit de Lleida obert pel Segre i Noguera-Pallaresa enllacen la Depressió Central amb la de l'Ebre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario